Fa entre 3.600 i 4.000 anys, al Neolític, a la zona que ocupa actualment Catalunya hi va començar una activitat cerimonial que tenia com a element central el sacrifici i l’enterrament de gossos. La gran quantitat de casos que s’han descobert a les nostres terres indica que era una pràctica general i és una prova de la relació estreta que, ja aleshores, tenien els humans i els gossos, que no només eren enterrats plegats sinó que, a més, tenien una dieta molt semblant. Aquesta és la conclusió d’un estudi conjunt de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona que s’explica en un article publicat a la revista ‘Journal of Archaeological Science: Reports’ i que aporta dades sobre la presència de gossos en espais sagrats i funeraris al nord-est de la Península Ibèrica.
L’estudi analitza les restes de 26 gossos que han estat trobades a tombes i necròpolis de la zona de Barcelona i mira de determinar quina era la relació d’aquests animals amb els seus propietaris. Els gossos tenien entre un mes i sis anys d’edat i estaven enterrats en tombes circulars, juntament amb els humans o al seu cantó, tot i que alguns han estat trobat enterrats per separats i, en un cas, a l’entrada d’una cambra mortuòria. Les restes estaven gairebé completes i amb connexió anatòmica, sense marques de fractures òssies ni marques de manipulació ni atacs de depredadors. La joventut dels animals sembla indicar que el sacrifici tenia una intenció concreta i molt relacionada amb el ritual funerari.
La tria de gossos joves, segons sembla, mostra una clara intenció en el sacrifici. Tot i que hi ha la possibilitat que fossin per a consum humà, el seu enterrament al costat de persones indica que hi ha una relació clara amb el ritual funerari. A més, aquesta hipòtesi concorda amb el fet que aquestes restes s’han trobat en una àrea on, culturalment, durant aquella època es donava un valor simbòlic als gossos, com també passava al sud de França o al nord d’Itàlia. L’estudi de la dieta d’aquests animals, d’altra banda, mostra que era bastant semblant a la dels humans del moment, amb una gran presència de cereals. De fet, entre tots ells, només alguns casos mostraven signes d’haver tingut una dieta rica en proteïna animal. Així doncs, les dades semblen mostrar que hi havia una coexistència propera entre gossos i humans i que, en el cas de la seva dieta, era així per tenir un millor control de la seva tasca com a guardians i per estalviar-los el temps de buscar aliment.
Tot i això, gossos en enterraments humans de la prehistòria no és un fet gaire corrent i, per tant, és un objecte d’estudi molt preuat. De fet, tot i que hi ha casos de gossos enterrats amb anterioritat a la península Ibèrica, la pràctica general relacionada amb el ritual del funeral només s’havia documentat en èpoques posteriors. Pel que fa a la seva dieta, tampoc no hi ha gaires estudis, i la majoria, a França, Turquia i la Xina, mostren una dieta mixta. Fa poc, es van identificar gens canins amb una importància cabdal en la digestió de midó i greix que, a diferència del cas dels llops, que són el seu avantpassat directe, faria que els gossos assimilessin millor els hidrats de carboni que contenen.
L’estudi, doncs, permet sustentar la idea que els gossos van tenir un paper molt important en l’economia del Neolític, cuidant tant el bestiar com els assentaments mateixos. Aquesta podria ser l’element clau que va fer que el gos es compartís en un company en el moment de la mort o en símbols en els rituals funeraris.
