La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) va basar el seu informe anual (State of Food and Agriculture) de 2011 en el paper de la dona a l’agricultura. Aquest informe exposa que el rendiment del sector agrícola és més baix del que podria ser perquè les dones, agents clau en el sector i en l’economia rural, es troben amb tot d’obstacles que disminueixen la seva productivitat i la seva contribució al desenvolupament socioeconòmic. Elles, pageses, assalariades o emprenedores, sempre troben més dificultats que els homes per accedir a bens productius, mercats i serveis, de manera que acabar amb la bretxa de gènere a l’agricultura suposaria un benefici significatiu per a la societat, augmentant la productivitat, reduint la pobresa i estimulant el creixement econòmic. Tot i que el terme “discriminació” apareix a l’informe, la paraula “violència” no. En articles posteriors si es parla de “violència de gènere“ en general, però en cap moment es parla de la violència masclista com a estructural ni tampoc es distingeix entre violències (racial, econòmica, laboral, social, institucional…), i tampoc no es fa ressò de la violència sexual que pateixen moltes dones a l’àmbit rural.
Tot i que anteriorment s’afirmava que el percentatge era un 60-80%, l’informe conclou que les dones representen el 43% de la mà d’obra agrícola mundial i als països en vies de desenvolupament. Aquest percentatge, però, varia significativament entre regions i, fins i tot, dins d’un mateix país. També hi ha molta variabilitat pel que fa al temps destinat al treball agrícola, ja que depèn del tipus de conreu, fase del cicle productiu, tipus d’activitat, edat, grup ètnic, etc. Entre altres dades, trobem que les dones tenen més càrrega de treball, ja que sovint s’ocupen de les cures a l’àmbit privat a banda del treball productiu, ocupen llocs de treball temporals i de temporada i sovint cobren menys que els homes pel mateix treball. Són igual d’eficients que els seus homòlegs masculins però, en termes absoluts, com que tenen menys terres i menys accés a inputs i serveis (fertilitzants, llavors, eines, maquinària, educació, serveis financers, etc.), les dones produeixen menys i, en conseqüència, tant el sector agrícola com l’economia i les dones es veuen perjudicades.
S’estima que, si les dones disposessin dels mateixos recursos que els homes, podrien augmentar la producció de les seves explotacions en un 20-30%, cosa que suposaria un creixement del 2,5-4% de la producció agrícola a països en vies de desenvolupament. En paral·lel, el nombre de persones desnodrides al món disminuiria un 12-17%. Segons la FAO, les polítiques agràries i desenvolupament rural haurien d’incloure:
- Eliminació de la discriminació per raons de gènere a l’accés als recursos agrícoles, educació, serveis financers i mercats laborals.
- Inversió en tecnologies que millorin la productivitat, l’estructura i la necessitat de mà d’obra per alliberar temps a les dones per a altres activitats dins del procés productiu.
- Promoció de la participació i l’empoderament de les dones en mercats de treball rural en un entorn flexible, eficient i just.
Aquestes conclusions s’han utilitzat àmpliament, sense analitzar conceptualment la solidesa de les dades, la seva validesa estadística ni la metodologia emprada per obtenir-les. Investigadores de l’International Food Policy Research Institute liderades per la professora Cheryl Doss, de la Univeristat d’Oxford, publicaren en 2018 un article on s’intenta desglossar què hi ha darrere d’aquestes xifres per evitar caure en mites i reclamar indicadors fiables per estudiar el paper de la dona en l’agricultura i el medi ambient, amb l’objectiu de desenvolupar polítiques eficaces dirigides a la igualtat de gènere i la seguretat alimentària. Les autores critiquen que, sovint, afirmacions com el “70% dels pobres del món són dones” o “les dones posseeixen un 1% de la terra al món” fomenten una visió de les dones com a un grup homogeni, com a víctimes o fins i tot com a salvadores, i, a més a més, simplifiquen una realitat diversa i complexa.
Tot això repercuteix en el disseny, implementació i avaluació de les polítiques que lluiten per avançar en igualtat de gènere. Per exemple, pel que fa al percentatge dels aliments produïts per la dona, confirmen que són importants per a la producció i per a la seguretat alimentària, especialment de les llars, on majoritàriament es responsabilitzen de la preparació dels àpats -la nutrició dels membres de la unitat familiar-, la neteja, l’atenció als infants, etc. Tot aquest treball no remunerat, anomenat reproductiu, requereix un temps que les dones deixen de dedicar al treball productiu. De vegades, fins i tot participant directament en el manteniment de la productivitat agrària, tenen normalitzat que aquesta dedicació és una prolongació del treball domèstic i/o l’ajuda familiar. A més a més, activitats ramaderes, horts domèstics o treballs en parcel·les dins les propietats tampoc no es consideren treball agrícola de cara a les dades. Hi ha biaixos de gènere en el control de béns, la tinència de la terra i el repartiment de les responsabilitats domèstiques que s’ignoren en les dades oficials.
En definitiva, sembla que les dades de la FAO subestimen la participació de les dones en l’agricultura, ja que la seva força de treball no està quantificada correctament.L’equip de Doss reclama que no cal més quantitat sinó més qualitat en les dades sobre el treball d’homes i dones en l’agricultura i la llar per construir reglaments, plans, programes i projectes amb perspectiva de gènere en l’àmbit de l’agricultura i la seguretat alimentària. La integració de la perspectiva de gènere s’ha de fer de forma transversal, no només en apartats especials dedicats a la igualtat, com també reconeix la FAO. Per exemple, alguns estudis i institucions dissenyen la recollida de dades desglossades per sexe o per individus dins d’una mateixa unitat familiar per separat. També hi ha projectes a nivell internacional, com el Gender Asset Gap Project, que intenten anar més enllà de la generalització i aconseguir un coneixement més profund i en contexts específics dels rols, els recursos i les limitacions de les dones i els homes.
La desconstrucció de certes concepcions i models de gènere és clau per dissenyar polítiques i programes efectius i igualitaris en agricultura i seguretat alimentària. S’està demostrant que una recerca de qualitat ha d’incorporar els interessos, experiències i preferències de les dones, recollint la diversitat i les particularitats del context social on es desenvolupen les diferents formes d’opressió contra les dones i les relacions amb els processos d’explotació dels recursos naturals. Des dels sectors més (eco)feministes es lluita per un empoderament de la dona dins d’un esquema alternatiu de repartiment de poder, més col·lectiu i on es reconegui (no necessàriament en termes monetaris) el treball reproductiu.
Andrea Vidal Durà (Castalla, 1989) és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de València, màster en Gestió de Sòls i Aigües per la Universitat de Lleida i doctora en Biogeoquímica Ambiental per la Universitat de Leeds (Anglaterra). Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a l’equip d’Edafologia i Química Agrícola.
