Enagás va dissenyar la hibernació de les instal·lacions del projecte Castor per a un període de temps de només dos anys i va pressupostar l’operació en 1,24 milions d’euros. Així consta al Pla d’Hibernació que va elaborar la Direcció d’Emmagatzemaments Subterranis de la companyia el febrer de 2015, a l’inici de l’obra.
Les xifres del document, al qual ha tingut accés l’ACN, contrasten amb els ingressos que va obtenir, inicialment, per la hibernació i manteniment de les instal·lacions a càrrec de la factura de gas dels consumidors: 32,4 milions d’euros entre finals de 2014 i 2016. Malgrat la previsió de dos anys d’hibernació, el magatzem de gas submarí continua a l’espera de la decisió definitiva del govern espanyol sobre el desmantellament.
Encarregada pel govern del PP dins del controvertit reial decret-llei d’octubre de 2014 que acceptava la renúncia a la concessió d’Escal UGS i indemnitzava l’empresa de Florentino Pérez amb 1.350 milions d’euros, la hibernació havia de servir, sobre el paper, per donar marge a la presa d’una decisió definitiva sobre el futur de les instal·lacions. En aquest sentit, el document, reclamat pel senador de Compromís, Carles Mulet, apunta que el procés es va dissenyar per durar únicament dos anys.
Finalitzada, formalment, el juny de 2016, tres anys i mig després es manté en la mateixa situació, malgrat els anuncis de diferents responsables del govern espanyol en la línia d’impulsar la clausura definitiva i el desmantellament. Després que l’ACN hagi revelat l’informe de la pròpia Enagás que preveia un cost de 260 milions d’euros i cinc anys de treballs, la ministra per la Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha anunciat aquest cap de setmana que el Consell de Ministres donarà aviat llum verd a aquesta actuació i que demanaran a la mateixa companyia que s’encarrega del manteniment que l’executi.
Abans d’això, però, la companyia que assumeix el paper de gestora tècnica del sistema –amb un 5% de participació del govern espanyol a través de la SEPI- havia presentat una reclamació patrimonial contra l’Estat per valor d’uns 50 milions d’euros, incloent els 32,4 ja cobrats, corresponents als suposats costos destinats a partir del 2017. En aquell moment, curiosament, el president d’Enagás, Antonio Llardén, va anunciar que, malgrat el conflicte pel pagament, continuarien prestant el servei per “responsabilitat” i que rebaixaven a 8,73 milions el cost anual de manteniment perquè, suposadament, la hibernació ja havia llavors finalitzat. El nou govern del PSOE va estar a punt de carregar aquesta xifra a la factura de gas als consumidors del 2018 en una primera ordre ministerial, però va acabar fent marxa enrere davant les possibles conseqüències per la sentència del TC.
Ara, el document al qual ha tingut accés l’ACN revela que el pressupost previst per Enagás a l’inici de les actuacions era únicament d’1,24 milions d’euros, molt lluny dels costos, que la companyia ha estat percebent per hibernar i mantenir el Castor. Preguntada per aquestes xifres, fonts de l’empresa no han donat cap explicació concreta i s’ha remès als habituals arguments, segons els quals les quantitats consignades pel govern espanyol responen a xifres auditades per la CNMC i que l’empresa treballa al Castor sense obtenir “cap benefici industrial”. Les mateixes fonts recorden que una part import del manteniment se l’enduen les despeses en seguretat, assegurances, vigilància de la plataforma marina les 24 hores amb una embarcació, el servei d’helicòpter així com la monitorització i televigilància digital.
Telecontrol des de Gaviota
Així, si bé a les instal·lacions del terme municipal de Vinaròs, segons l’empresa, hi treballen actualment unes 30 persones –entre personal propi i extern-, tota l’activitat del Castor –tant a la planta terrestre com la marina- es monitoritza per telecontrol via radioenllaç des del magatzem de gas submarí de Gaviota, a la costa de Biscaia, que també gestiona Enagás, com la resta d’instal·lacions d’aquest tipus a l’Estat espanyol. Així ho preveia també el pla d’hibernació, que desgrana de forma detallada totes les accions, en una segona fase del procés.
D’entrada, i segons la planificació lliurada al govern espanyol, el procediment havia de seguir la normativa del Regne Unit per a les plataformes del Mar del Nord. Va suposar la retirada del gas de les plantes i els gasoductes que les unien, la seva despressurització i inertització amb nitrogen a baixa pressió. La idea era poder “garantir la seguretat del personal i les instal·lacions”, “mantenir el bon estat dels equips i instal·lacions amb un mínim de manteniment” i “frenar la degradació de la vida útil de funcionament dels equips sense costos excessius”, especialment, en l’entorn marítim amb una alta incidència de la corrosió.
Un dels aspecte claus però era la instal·lació de taps provisionals als tretze pous que va perforar Escal UGS i el seu abandonament temporal, amb el tancament de les vàlvules de fons. Una operació que tenia una data de caducitat d’entre quatre i cinc anys, fet que obligaria ben aviat a renovar-los si l’estat d’hibernació es continués prolongant. La retirada d’aquests taps es defineix com una operació “fàcil” amb l’equipament adequat. En el cas que s’hagués decidit tornar-les a posar en marxa, apunten, caldria un comissionat de “tots els equips i sistemes” que hauria trigat uns nou mesos.
El pla d’hibernació també concreta que el transport del personal entre terra i la plataforma, on només hi ha presència de treballadors de forma discontínua i per períodes de temps molt limitats, s’efectua “preferentment en helicòpter”-. Per aquesta raó es va preveure incrementar l’autonomia energètica de la planta fins les 18 hores diàries. També es requeria un vaixell per al transport dels materials per al manteniment i la vida del plataforma, des de contenidors d’escombraries, evacuació d’efluents perillosos, menjar o combustible.
Exministres i exdirigents del PP
El paper que el govern del PP va atorgar a Enagás en la gestió del projecte Castor després de l’espantada de Florentino Pérez i els seus socis canadencs ha estat clau. No només en la hibernació i el manteniment del Castor, també en l’operació del traspàs dels drets de cobrament als bancs –Santander, Caixabank i Bankia- que van prestar els 1.351 milions d’euros per indemnitzar Escal UGS en un temps rècord. Una operació creditícia, ara paralitzada, que hauria suposat al llarg de 30 anys carregar un deute de 2.420 milions d’euros en 30 anys sobre les factures dels consumidors. El consell d’administració de la companyia està farcit de destacats exministres i exdirigents del PP com Marcelino Oreja fill, Antonio Hernández Mancha, Ana Palacio o Isabel Tocino.
