A dia d’avui, els càlculs sobre les emissions de diòxid de carboni derivades de les activitats humanes diuen que, cada any, s’alliberen a l’atmosfera aproximadament 40.000 tones d’aquest gas d’efecte hivernacle, que contribueix a l’augment de la temperatura de la Terra. D’ençà que el canvi climàtic i els seus efectes van començar a cridar l’atenció de la comunitat científica, la recerca de solucions diferents a aquest problema s’ha multiplicat.
D’una banda, la necessitat més urgent és limitar i reduir en la mesura del possible aquestes emissions. De l’altra, diverses iniciatives busquen la manera d’eliminar el que ja hem produït, que no només continua escalfant el planeta sinó que pot posar en marxa processos naturals d’alliberament de gasos d’efecte hivernacle que, si tinguessin lloc, tindrien conseqüències catastròfiques per a la vida a la Terra. Algun científics afirmen que ja n’hem emès massa i que, si no trobem formes de retirar-lo, la Terra continuarà escalfant-se encara que aturem les emissions completament.
De manera natural els oceans, el sòl i els arbres capturen diòxid de carboni i l’emmagatzemen al seu interior. Els minerals també ho fan, però d’una manera molt més lenta, fent servir les molècules per a la formació de roques amb contingut carbònic. Justament, fa poc que un equip d’investigadors canadencs de la Universitat de Trent va trobar una forma d’accelerar aquest procés natural i convertir-lo, potser, en una nova eina que ajudi a frenar el canvi climàtic i a salvar el planeta.
Un quilòmetre cúbic de magnesita i altres minerals carbonats, que tindria la mida aproximada d’una muntanya mitjana, podria contenir 1.000 milions de tones de diòxid de carboni. Com que el procés de formació requeriria més temps del que tenim, però, els científics han aconseguit que, en comptes dels centenars de milers d’anys que triga de manera natural, només en trigui 72, almenys al laboratori. El secret és l’ús de petites esferes de poliestirè envoltades de molècules carregades per ajudar al magnesi a unir-se amb el diòxid de carboni per formar el mineral.
Aquest mètode, que va ser presentat a una conferència de geoquímica a Boston (Estats Units) a mitjans del mes d’agost, és, segons el responsable de l’equip, Ian Power, “una magnífica manera d’emmagatzemar diòxid de carboni durant llargs períodes de temps”. Les esferes de poliestirè, a més, catalitzen la creació de magnesita a temperatura ambient i sense patir cap modificació, de manera que es poden reutilitzar.
Tot i que aquest mètode es troba en fase experimental, val la pena continuar investigant-lo, amb el possible objectiu de fabricar magnesita a escala industrial. El problema, és clar, seria el seu preu i el destí final d’aquesta magnesita, tot i que el mateix Power va afirmar que es podria fer servir com a material de construcció, en edificis o carreteres, per millorar la seva eficiència econòmica i la seva viabilitat.
