En un descobriment sorprenent, un estudi de la Universitat de Tel Aviv (Israel) ha revelat que els ratpenats coneixen la velocitat del so des del seu naixement. Per comprovar-ho, els científics van fer créixer alguns d’aquests animals en un entorn on hi havia més heli del normal i on, per tant, la velocitat del so era més alta. Així és com es van adonar que, a diferència dels humans, que comprenem el món que ens envolta en unitats de distància, els ratpenats ho fan en unitats de temps. En un article publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, els investigadors es fixen en una de les característiques més destacades dels ratpenats: el seu ús del sònar, l’emissió d’ones sonores que reboten en els objectes i tornen cap a ells. Així, sabent el temps que ha passat entre l’emissió del so i el retorn, se sap la distància, però per fer això cal saber la velocitat del so, que canvia segons les condicions ambientals: composició de l’aire, temperatura…
D’ençà que es va descobrir aquesta capacitat dels ratpenats, els científics han mirat de saber si és apresa o innata. Finalment tenim la resposta, gràcies a aquest experiment basat en la manipulació de la velocitat el so i la observació de l’adaptació (o no) dels ratpenats. Així, tant en els ratpenats que havien crescut en un entorn amb més heli com en els que van ser col·locats allà d’adults, cap d’ells era capaç d’ajustar-se a una velocitat del so diferent. Així doncs, sembla clar que aquesta noció, aquesta capacitat de “veure-hi” a través del so, és innata, neixen amb ella. Segons els científics és possible que, com que els ratpenats aprenen a volar de molt petits, l’evolució hagi “triat” donar-los aquest coneixement en comptes de fer-los-el aprendre per una simple raó d’eficiència.
Encara hi ha una altra conclusió interessant, però. En realitat, els ratpenats no calculen la “distància” dels objectes d’acord amb la velocitat del so. Si no reajusten aquest darrer paràmetre perquè el tenen codificat al cervell, és fàcil pensar que en realitat no converteixen el temps en distància sinó que la seva percepció de l’espai es basa directament en el temps. Així doncs, s’ha aconseguit resoldre una pregunta molt simple però alhora molt important i que, de fet, és un exemple de com un animal relativament proper –un mamífer, si més no– pot tenir una percepció del món completament diferent de la nostra i, de fet, de la resta d’animals que basen la seva idea de l’espai en distàncies. Una altra meravella d’on ha dut l’evolució del cervell, que ha pres camins molt diferents.
