Els embassaments d’aigua tenen un paper decisiu en la distribució d’aigua potable (consum, irrigació, etc.) i en la producció d’energia elèctrica, i suposen alhora un enorme impacte en el funcionament dels rius on s’ubiquen. Tradicionalment, els embassaments són considerats uns embornals nets de carboni que acumulen més carboni del que emeten cap a l’atmosfera. Ara, un nou estudi capgira la hipòtesi tradicional del paper ecològic dels embassaments en el cicle global del carboni i revela que emeten dues vegades més carboni del que capturen. En l’estudi, publicat a la revista Nature Geosciences, participa el professor Biel Obrador, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona i experts de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) a Girona.
Les xarxes fluvials transporten grans quantitats de matèria orgànica des dels ecosistemes terrestres fins als oceans. Part d’aquesta matèria orgànica és metabolitzada per les comunitats aquàtiques i s’emet a l’atmosfera com a diòxid de carboni (CO2) o metà (CH4), dos gasos amb un important efecte hivernacle. Quan un riu desemboca en un embassament, aquest material orgànic es va acumulant progressivament en els sediments. «Hi ha una gran quantitat carboni orgànic permanentment enterrat en els sediments dels embassaments. Fins ara, es considerava que els embassaments enterraven més carboni del que emetien», detalla l’expert Phillip Keller, membre del Centre Helmholtz de Recerca Ambiental, a Alemanya (UFZ), i primer autor de l’estudi.
Un nou escenari per calcular el balanç global del cicle del carboni
Per calcular el balanç de carboni en les masses d’aigua, no només s’han de tenir en compte les zones inundades, sinó també aquelles zones que s’assequen quan descendeix el nivell de l’aigua. Quan el sediment entra en contacte amb l’atmosfera, s’estimulen els processos de mineralització i s’emet molt diòxid de carboni, tal com han constatat estudis previs en embassaments, llacs, rius i estanys duts a terme pels equips UB-IRBio, ICRA i UFZ. «Quan s’assequen, els sediments emeten molt més carboni que les zones cobertes d’aigua», explica Biel Obrador, que és membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Facultat de Biologia i del Grup de Recerca Forestream de la UB. «Quan descendeix el nivell de l’aigua de l’embassament, les grans superfícies s’assequen. Fins ara, aquestes àrees no s’havien considerat en el càlcul del balanç del carboni dels embassaments. El nostre estudi pretén tancar aquesta bretxa de coneixement», apunta Obrador.
En el marc del treball, els investigadors van fer servir una base de dades d’imatges de satèl·lit amb informació disponible de prop de 6.800 embassaments d’arreu del món des del 1985 fins al 2015. «Per a cada embassament hi ha dades mensuals durant un període de 30 anys. Així, doncs, podríem quantificar exactament quan, on i durant quant de temps els embassaments no estaven completament plens i determinar l’extensió de la superfície assecada», explica l’expert Matthias Koschorreck, membre també del Centre Helmholtz de Recerca Ambiental (UFZ). Com a mitjana, el 15% de la superfície total dels embassaments no estava coberta per aigua. Amb aquestes xifres, els científics van recalcular l’emissió global de carboni dels embassaments. «Els nostres càlculs mostren que les emissions de carboni havien estat clarament subestimades en el passat. Com a mitjana mundial, els embassaments emeten dues vegades la quantitat de carboni que enterren. Per tant, cal replantejar la seva imatge com a embornal net de carboni», subratlla Biel Obrador.
Les conclusions de l’estudi també revelen que les fluctuacions del nivell de l’aigua depenen tant de l’ús de l’embassament com de la seva ubicació geogràfica. «Els embassaments per a reg fluctuen més que els embassaments hidroelèctrics. I en llocs amb menys fluctuacions estacionals de les precipitacions -properes als pols i a l’equador- el nivell de l’aigua és més estable en comparació amb latituds intermèdies», subratlla Rafael Marcé, membre de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) i de la Universitat de Girona. Els experts apunten al fet que el flux de carboni a les zones seques afectaria el balanç global de carboni de les aigües continentals. «Esperem que el nostre estudi augmenti la consciència que les zones seques han de ser considerades en el balanç global de carboni de les aigües continentals», destaquen els experts. A més, els resultats poden impulsar noves estratègies de gestió dels embassaments compatibles con el clima. «En cas que calgui reduir el nivell d’aigua d’un embassament per fer tasques de manteniment, seria indicat considerar quin és el millor període per fer-ho. Si el treball es realitza a l’estació freda, els processos de mineralització són més lents i s’emet menys carboni des de les zones seques», apunten els autors.
L’estudi de les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels embassaments -en particular, els embassaments completament assecats després de ser desmantellats, centra una de les línies de recerca de l’equip UB-IRBio. «Arreu del món, molts embassaments s’acosten al final de la seva vida útil com a infraestructures. Quin és el balanç de carboni d’un embassament quan s’elimina la presa i es buida l’embassament? Esperem donar pistes al respecte en futurs treballs», clou Biel Obrador.
