Les empremtes al sostre d’una cova d’Indonèsia, d’uns 39.000 anys d’antiguitat, estan considerades una de les pintures rupestres més antigues del món, posant-nos davant les mans d’una persona que va viure fa 400 segles. A la mateixa regió hi ha el primer dibuix que es coneix d’un animal –d’uns 45.500 anys d’antiguitat–, una mena de senglar berrugós i, no gaire més lluny, l’escena de caça més antiga que s’ha vist mai dibuixada i que podria tenir uns 44.000 anys. La regió de Sulawesi, doncs, és un dels indrets on es conserven més exemples de les primeres inclinacions plàstiques de la humanitat, superant de força en antiguitat les pintures rupestres més antigues trobades a Europa, i el canvi climàtic està posant en perill la supervivència d’aquest patrimoni de tots. Així ho afirma un article publicat a la revista ‘Scientific Reports’ on, a més, s’afirma que és molt probable que la degradació sigui irreversible.
Un equip d’investigadors indonesis i australians van estudiar 11 coves i refugis de la regió de Maros-Pangkep, on hi ha pintures d’entre 20.000 i 45.000 anys d’antiguitat, i van observar com estan sent malmeses per l’haloclàstia, un procés de formació de cristalls de sal a causa dels canvis de temperatura i d’humitat que separa la pintura de la roca on havia estat dipositada i, per tant, la fa caure. Els científics creuen que la causa d’això és l’alternança de pluges i sequeres, accelerades pel canvi climàtic i que, en un indret tropical com Indonèsia, fan que les pintures rupestres corrin un gran perill. És per això que demanen que se les sotmeti a vigilància física i química com la que, des de fa molts anys, se sotmet les coves europees de Lascaux i Altamira que, com que són en regions temperades, corren molt menys perill de desgast.
L’art prehistòric d’Indonèsia ha estat estudiat des de la dècada de 1980 però les datacions exactes són molt més recents i basades en els dipòsits de carbonat de calci de les parets, que permeten conèixer-ne l’antiguitat analitzant el nivell de desintegració dels materials radioactius que contenen. Així és com les pintures, que es pensava que tenien menys de 10.000 anys, es va descobrir que sovint en tenien més de 40.000. És possible, a més, que encara quedin moltes pintures per descobrir però, al ritme de degradació actual, també és possible que moltes desapareguin, després de desenes de milers d’anys, abans que ningú no les torni a veure.
