Depurar l’aigua de l’Ebre per fer-la més transparent pot haver portar la mosca negra

Un estudi publicat a la revista Sicence constata que la moderna depuració de les aigües dels rius perquè estiguin netes i cristal·lines no sempre vol dir tornar a unes condicions sanes

El riu Ebre l'any 2009 un cop recuperada l'aigau transparent

El riu Ebre l’any 2009 un cop recuperada l’aigau transparent | Carles Ibañez IRTA

Un estudi publicat a la revista Science, liderat per Carles Ibáñez de l’IRTA i en el qual participa Josep Peñuelas del CREAF, alerta que depurar les aigües perquè siguin més clares no sempre implica un retorn a les condicions sanes del riu, sinó que també es poden produir efectes indesitjables en tot l’ecosistema.

Des de mitjan segle XX, els països amb economies més capitalitzades han patit un excés de fòsfor en els seus rius i llacs com a conseqüència de l’abús de fertilitzants i detergents amb fosfats, la contaminació industrial i la deficient depuració de l’aigua urbana, entre altres causes. Aquesta sobreabundància de fòsfor respecte a la proporció de nitrogen, l’altre nutrient essencial, provoca un creixement excessiu de fitoplàncton, origen de l’aspecte verd que prenen les aigües. Amb l’objectiu de solucionar aquesta contaminació orgànica, s’ha millorat en les últimes tres dècades la gestió de l’aigua a les ciutats i l’ús que es fa dels fertilitzants en l’agricultura. I els resultats són positius: cada vegada hi ha menys fòsfor i els rius tornen a tenir un aspecte més transparent.

No obstant això, un estudi publicat a la revista Science alerta que depurar les aigües perquè siguin més clares no sempre implica un retorn a les condicions sanes del riu, sinó que també es poden produir efectes indesitjables en tot l’ecosistema.

És el cas de l’Ebre, on a principis del 2000 es va detectar un canvi sobtat de la transparència de l’aigua per la disminució del fòsfor. Des de llavors s’ha produït una proliferació de macròfits (plantes aquàtiques submergides, mal anomenades algues) i l’aparició massiva de mosca negra, que provoca importants molèsties a les poblacions riberenques.

La investigació, que han portat a terme Josep Peñuelas, ecòleg del CSIC al CREAF, i Carles Ibáñez, de l’IRTA a Sant Carles de la Ràpita, compara dades de rius i estuaris majoritàriament dels Estats Units i Europa. Aquests espais han passat d’estar eutrofitzats, és a dir, de tenir massa nutrients, a una situació de nou desequilibri entre el nitrogen i el fòsfor, procés que es coneix com reoligotrofizació. Els resultats publicats mostren que la reoligotrofització pot tenir efectes diferents en funció de la grandària i la profunditat del riu, o del tipus de substrat de la conca, entre altres factors.

“Els tractaments amb depuradores són d’abast mundial i caldrà estudiar les conseqüències reals més profundament, ja que hem vist que no sempre són suficients”, adverteix Peñuelas. Així doncs, segons assenyala Carles Ibáñez, “la millora parcial de la qualitat de l’aigua té avantatges”, si bé “també genera inconvenients si no es fa una gestió integrada a nivell de tota la conca dels rius, tenint en compte tant els usos urbans, agrícoles i industrials com els requeriments ambientals”.

Nou comentari