La hibridació entre espècies de la mateixa família no és una raresa, però acostuma a generar individus estèrils. En són exemples els cavalls i els burros o els tigres i els lleons. Això no és així en el cas dels llops i els gossos, fet que dificulta dibuixar la línia entre alguns membres d’aquesta família d’espècies. El cas que millor ho il·lustra és el del dingo, el qual és un llop que anava pel camí de convertir-se en gos, però que no va arribar mai a fer-ho, segons publica el National Geographic.
L’existència del dingo i les seves peculiaritats han estat objecte de debat entre els zoòlegs durant molt de temps. S’assumeix que els gossos són el primer animal domesticat i que provenen dels llops, però en aquesta història lineal on encaixa el dingo? L’animal, oriünd d’Austràlia, es troba a mig camí, una posició que permet entendre millor la domesticació dels gossos.
L’antropòloga Pat Shipman estudia la relació entre llops, gossos i dingos en el seu nou estudi What the dingo says about dog domestication. En la seva investigació exposa com hi ha evidència de l’existència dels dingos a Austràlia des de fa 4.000 anys. La investigadora remarca que per una persona que no estigui familiaritzada amb aquesta espècie podria identificar el dingo com un gos, però en terme evolutius ens mostren de forma aproximada com es va iniciar el procés de domesticació del gos.
La genètica dels dingos els fa ser més similars als llops, malgrat que el seu aspecte els situa més propers als gossos. Tot i això està en els gens d’aquesta animal que veiem un retrat de com els gossos es van anar adaptant a la vida amb humans. Per exemple, la majoria dels gossos domèstics van evolucionar conjuntament amb els humans. Això vol dir que quan els humans van començar a ser agricultors i van adoptar una dieta que contenia grans quantitats de midó (arròs, patates o blat), els gossos van desenvolupar un gens que els permetia digerir aquests aliments. Gens que no tenen ni llops ni dingos.
En l’àmbit del comportament aquests espècimens tenen una capacitat limitada de vincular-se amb els humans, a diferència dels gossos. Si bé esporàdicament els indígenes australians criaven algun cadell de dingo rarament l’animal passava tota la vida amb els humans. Sovint quan arribaven a l’edat adulta marxaven de l’assentament.
Els natius australians no mostraven un gran interès a domesticar els dingos i no van fer servir tècniques de cria selectiva com altres pobles van fer amb els gossos, recorda Shipman. Aquesta manca d’interès no s’ha de confondre amb una falta de coneixement sobre l’espècie. Un error empès pel racisme que sí que van cometre els colons d’Austràlia, remarca l’experta.”Quan els europeus van arribar al continent, ningú va pensar a preguntar-los sobre els dingos. Fins i tot recentment, preguntar als aborígens pel seu coneixement científic o conductual no és una cosa molt comuna”, sentència l’antropòloga.
Així i tot, si s’haguessin molestat en parlar amb qui poblaven el territori que ocupaven des de feia milers d’anys no hagueren caigut en l’error de pensar que els dingos eren només gossos estranys. Com remarca Shipman, els aborígens australians mai els han considerat gossos perquè ja sabien que els dingos no encaixaven en aquesta etiqueta.
