L’aigua subterrània és la principal font d’abastament d’aigua potable, és per això que ha esdevingut un recurs estratègic per garantir la seguretat hídrica de la societat, com s’ha explicat a articles anteriors, exemplificant-ho tant en casos geogràficament llunyans com en altres de molt propers. A Europa, el 75% de la població fa servir aigua subterrània a les seves llars, i el percentatge és encara més alt en períodes de sequera, quan l’aigua subterrània pot entrar en joc a indrets on, normalment, el subministrament prové d’aigua superficial retinguda a embassaments. En general, les aigües subterrànies són de bona qualitat. Si les captacions estan ben instal·lades, operades i mantingudes, estan lliures de gèrmens patògens, tot i que de vegades puguin tenir certa duresa, un xic de salinitat, contenir ferro o manganès dissolts. En ocasions, a més, poden presentar petites quantitats d’arsènic o fluor, factor aquest darrer que pot ser suficient com per forçar a abandonar algunes captacions. A més, les aigües subterrànies estan relativament ben protegides dels contaminants procedents de la superfície gràcies al “filtre” que representen el sòl i el llarg temps de permanència de l’aigua en el terreny.
No obstant això, aquests filtres poden ser superats, com ha passat a molts indrets de Catalunya. Les activitats que poden alterar la qualitat de l’aigua subterrània són molt diverses: la desforestació i reforestació, activitats agràries o el seu abandonament, l’ús de fertilitzants, activitats agropecuàries, fuites d’hidrocarburs i altres substàncies procedents de vehicles, l’activitat industrial, abocaments… La preservació de la qualitat i quantitat d’aquest recurs és molt rellevant, pel seu ús estès i per l’aprofitament puntual que se’n pot fer. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, el contaminant més abundant a Catalunya son els nitrats, d’origen agrari i agropecuari, que són presents al 46% de les masses d’aigua subterrània. Altres contaminants importants són el clor, degut a la intrusió d’aigua de mar, els sulfats amb origens molt diversos i els organoclorats d’origen purament industrial.
En aquest article pararem atenció a la contaminació per organoclorats, compostos generalment d’origen antropogènic, que s’utilitzen com a dissolvents i desengreixants i la majoria dels quals són tòxics. L’ ACA i Agència de Residus de Catalunya estimen que aquestes substàncies un 8-9% dels contaminants presents als aqüífers catalans. Aquests contaminants, entre els quals trobem el cloroform o el tetraclorur de carboni, han estat abocats al medi ambient durant dècades sense cap control degut a l’escassa gestió i tractament de residus. Són compostos dissolvents més densos que l’aigua i, per tant, s’acumulen a les zones més profundes dels aqüífers. L’aplicació de tècniques per accelerar la degradació d’aquests contaminants, que són molt persistents, generalment es duu a terme amb mètodes fisicoquímics: aplicanr oxidants per degradar els organoclorats de l’aigua subterrània es una pràctica comú. No obstant, un estudi recent a un aqüífer de la província de Barcelona ha demostrat que la bioremediació és un mètode eficaç per degradar aquests contaminants.
La bioremediació es basa en l’ús de bacteris capaços de “respirar” els organoclorats i transformar-los en etilè, un compost que no és tòxic per als humans. La metodologia fa servir diverses tècniques per identificar els processos de degradació dels contaminants tenint en compte les característiques de l’aqüífer. Aquests dades porten informació que permet decidir quina estratègia de bioremediació serà més eficaç: la bioestimulació (afegir nutrients per potenciar l’activitat de bacteris ja existents a l’aqüífer) o la bioaugmentació (afegir nous microorganismes específics capaços de degradar els contaminants). És una metodologia multidisciplinària pionera al nostre país, i els resultats han estat publicats a revistes científiques d’alt nivell. Aquest estudi, en concret s’emmarca en la realització d’un Doctorat Industrial de la Generalitat de Catalunya coordinat conjuntament entre l’enginyeria ambiental LITOCLEAN, S.L., el Grup de Mineralogia Ambiental i Medi Ambient de la Universitat de Barcelona, i el Grup de Biodegradació de Contaminants Industrials i Valorització de Residus de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Segons els investigadors del projecte, la majoria d’empreses i consultores del país opten per tractaments fisicoquímics, efectius per tractar el focus de contaminació però que actualment es consideren insuficients per assolir les concentracions fixades per les administracions. L’ús de la bioremediació suposa un canvi de paradigma i aquest estudi ha demostrat que és eficient i econòmica i que assoleix els objectius de remediació. Com és comú quan parlem de problemes de gestió de la quantitat i qualitat de l’aigua, la descontaminació d’aqüífers amb compostos específics i persistents, com els organoclorats, requereix d’un enfocament multidisciplinar. No només cal involucrar diversos grups de recerca amb diferents disciplines com microbiologia, química orgànica o isotopia, sinó que l’èxit d’aquest estudi demostra que la col·laboració entre institucions acadèmiques i el sector privat és un catalitzador per la generació i la transferència de tècniques innovadores.
Sergio Gil Villalba (Granollers, 1987) és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i MSc in Water Science and Engineering per l’UNESCO-IHE a Delft, Holanda. Professor convidat al Màster de Recursos Minerals i Riscos Geològics (UB-UAB) des de 2013. Ha desenvolupat projectes relacionats amb la gestió dels recursos hídrics a Guatemala. Actualment és coordinador del programa de recerca en clima i hidrologia a l’Institut de Recerca sobre Canvi Climàtic (Guatemala) i candidat predoctoral amb el grup de recerca MAiMA de la Universitat de Barcelona, per fer recerca en processos de descontaminació d’aigües subterrànies.
