Quan arriba l’hivern, les poblacions de l’escuraflascons becfí del paleàrtic occidental migren cap a dos destins ben allunyats: l’oceà Pacífic o el mar d’Aràbia, tot seguint una estratègia de divisió migratòria excepcional que no s’havia descrit en aquesta àrea geogràfica. Una part de les poblacions d’aus, les que crien a Groenlàndia, Islàndia i les Illes Britàniques, travessen més de 10.000km fins a arribar a l’oceà Pacífic, mentre que les poblacions d’Escandinàvia i de Rússia posen rumb cap al mar d’Aràbia, a l’oceà Índic, a més de 6.000km de l’àrea de cria. Aquest comportament migratori tan particular es detalla per primer cop en un article publicat a la revista ‘Frontiers in Ecology and Evolution’ en el qual participen els investigadors Raül Ramos i Jacob González-Solís, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB.
L’escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus) és una au migratòria que sol habitar la tundra i les altes latituds polars durant l’època de reproducció. Aquestes petites aus passen bona part del seu cicle anual, sobretot el període d’hivernada, a mar obert, i per això es consideren com pelàgiques. Durant la ruta migratòria posterior a la cria, de l’agost al setembre, es pot albirar de manera ocasional en àrees peninsulars com ara el delta de l’Ebre o la costa atlàntica i cantàbrica.
En el nou treball, liderat per l’expert Rob S. A. van Bemmelen, de la Universitat de Wageningen (Països Baixos), l’equip de la UB-IRBio ha col·laborat en la col·locació de geolocalitzadors en diferents localitats de cria, així com en la modelització de l’hàbitat de les diferents poblacions i l’estudi de l’ecologia de les aus marines. Els resultats mostren l’existència d’una divisòria migratòria amb dues poblacions molt ben definides, però relativament pròximes, en la geografia del paleàrtic occidental. “En concret, les poblacions de l’Atlàntic nord i les de Fennoscàndia passen l’hivern en dues àrees geogràfiques ben allunyades entre si i amb condicions ambientals molt diferenciades (clima, recursos naturals, etc.), que estan determinades per la zona d’hivernada”, detalla Raül Ramos, investigador Ramón y Cajal del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB. “Els escuraflascons de les poblacions de l’Atlàntic nord fan més parades migratòries fins a l’oceà Pacífic –cobreixen quasi el doble de distància– i migren a més velocitat que els de Fennoscàndia”, continua. “També presenten ales proporcionalment més llargues, una característica morfològica que podria explicar-se per les diferències en el patró migratori entre les dues poblacions d’aus”.
Al continent europeu es coneixen molts casos de divisió migratòria relacionats amb les barreres geogràfiques. És el cas de diverses espècies d’aus transsaharianes amb un doble patró migratori: els exemplars de les poblacions que crien al centre i l’oest d’Europa migren a través de l’estret de Gibraltar, i els de l’est europeu ho fan a través de la península Aràbiga. No obstant això, en el cas dels escuraflascons les divisions migratòries també poden sorgir sense unes barreres geogràfiques clares, sinó com un reflex de la història biogeogràfica de l’espècie. “La ruta migratòria de la població de l’Atlàntic nord cap al Pacífic podria ser un llegat evolutiu d’una població ancestral situada de manera originària a l’Amèrica del Nord. Així doncs, el rang de distribució d’aquest nucli original s’hauria estès cap a l’est -fins a les Illes Britàniques- en un procés que ha preservat la ruta migratòria primària de les poblacions cap a les zones d’hivernada de l’oceà Pacífic”, apunta el catedràtic Jacob González-Solís, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB i de l’IRBio.
Avui en dia, l’escuraflascons becfí té una població d’entre tres i quatre milions d’exemplars, i l’espècie mostra una tendència demogràfica decreixent en la majoria de les poblacions reproductores. Està catalogat com a espècie de risc mínim segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i es troba afectat sobretot per la contaminació industrial -en especial, els pesticides agrícoles. i pels vessaments de petroli que perjudiquen les regions àrtiques de cria. A més, la disminució de l’activitat ramadera i de pasturatge en àrees de cria fa proliferar de manera descontrolada la vegetació, que acaba envaint basses i llacunes on els escuraflascons solen fer els nius. En aquest context, el nou treball posa de manifest la importància de les col·laboracions científiques internacionals i també dels “estudis metapoblacionals per identificar patrons migratoris globals d’una espècie concreta per evitar el risc de caure en especificitats locals que no permeten generalitzar un comportament migratori”, explica Raül Ramos.
