Una nova investigació, publicada a la revista ‘Journal of Vertebrate Paleontology’, descriu una nova espècie de dinosaure, batejada Llukalkan aliocranianus o “aquell que fa por”. Durant la mateixa època en què el tiranosaure era al capdamunt de la cadena alimentària a l’Hemisferi Nord, també existien unes deu espècies d’abelisaures, relativament semblants, a la meitat sud del planeta. Segons semblen mostrar les anàlisis, el Llukalkan era un dels depredadors més poderosos del que actualment és la Patagònia, a l’Argentina, a finals del Cretaci, a causa de la seva mida enorme –uns cinc metres de llargada–, una mossegada fortíssima, unes dents molt esmolades, unes urpes enormes als peus i un olfacte molt fi. Una de les coses més curioses és que tenia un crani molt curt i, pels bonys que tenia al cap, podria recordar a algunes iguanes. Pel que fa la seva oïda, sembla que era millor que alguns altres membres de la seva família, i semblant a la dels cocodrils actuals.
És per tot això que els seus descobridors li van posar aquest nom: Llukalkan, que vol dir “el que fa por” en mapuche, i aliocranianus, que vol dir “crani diferent” en llatí. Segons la datació, va viure poc abans de l’extinció dels dinosaures, i la troballa s’ha fet a La Invernada, a Argentina, concretaent a la formació coneguda com a Bajo de la Carpa. Aquest descobriment és important perquè indica que hi havia una gran diversitat d’abelisàurids, no només a la Patagònia sinó probablement a altres indrets. Aquesta família, formada per teràpods que medien entre cinc i nous metres de llarg, no només vivien allà sinó a la resta de l’antic subcontinent de Gondwana, que comprenia parts de les actuals Àfrica, Índia, Antàrtida, Austràlia i Amèrica del Sud. Fins ara s’han identificat unes 10 espècies d’aquest tipus de depredadors només a la Patagònia, semblant al T-Rex excepte pel crani, on tenien crestes, bonys o banyes.
Les restes del Llukhalkhan inclouen un crani perfectament conservat, cosa que ha permès saber que és com el Viavenator però més petit i té diferències a la cresta, entre d’altres. El tret més distintiu, però, és un petit forat ple d’aire a la zona de l’oïda mitjana que no s’havia vist en cap altre abelisàurid. Això és el que fa pensar que hi sentia molt millor, d’una manera semblant als cocodrils actuals, i això també indica que, fins i tot just abans d’extingir-se, els dinosaures continuaven evolucionant i trobant noves maneres d’adaptar-se al seu medi per ser més eficients.
