Aquesta història, explicada al diari nord-americà ‘The New York Times’, comença als anys noranta a Grenlàndia, on un científic buscava exemplars de narval, els cetacis que tenen una banya semblant a la dels unicorns que, en realitat, és un ullal. En aquesta cerca, va trobar un crani estrany que pertanyia a un balener: les seves dents eren molt inusuals, com una barreja de les que tindria un narval i les d’una beluga. Massa dents per a ser un, massa poques per a ser l’altre.
Segons va dir el balener, el crani era d’un animal que havia mort a finals dels 80 i que, aquell mateix dia, n’havia matat dos més de semblants, amb aletes com les d’una beluga, cua de narval i la pell totalment grisa. El científic, Mads Peter Heide-Jørgensen, va convèncer el balener perquè donés el crani al Museu d’Història Natural de Dinamarca per a poder-lo examinar. En aquell moment, però, només van poder concloure que devia pertànyer a una beluga deformada o a algun tipus d’híbrid. Trenta anys després, el misteri s’ha resolt gràcies a l’anàlisi de l’ADN del crani: l’animal era, justament, un híbrid, un exemplar adult de primera generació, fill d’una narval i un beluga, una mostra més que la hibridació no és tan inusual com ens pot semblar.
La barreja de trets físics de l’exemplar era molt estrany, segons els científics, ja que les seves dents, una barreja perfecta de les d’un narval i una beluga, no complien bé les seves funcions. Tot i això, sembla que l’animal va arribar a l’edat adulta i, per les restes de carboni i nitrogen dels seus ossos, probalement es va alimentar al llit marí. Aquest cas és extremadament rar ja que no hi ha proves al genoma de cap de les dues espècies que indiquin que s’han hibridat, amb descendència fèrtil, durant com a mínim el darrer milió d’anys. Tot i això, durant els darrers temps s’han registrat alguns casos d’hibridació entre dofí i balena o fins i tot de balena blava i rorqual.
