Tot i que l’heli és un element poc corrent a la Terra, es pot trobar arreu de l’Univers. És el segon component més important de les estrelles i dels planetes gasosos gegants, després de l’hidrogen i, des de l’any 2000, se’l considera un dels millors senyals de l’existència d’atmosfera als exoplanetes. Tot i això, s’han trigat 18 anys a poder-lo detectar, ja que calien telescopis infraroigs que, fins fa poc, encara no eren prou potents. Aquest any, però, es va fer un avenç gràcies a unes observacions del Telescopi Espacial Hubble que resultaven difícils d’interpretar. Per a fer-ho, tal i com expliquen a l’article que han publicat a la revista ‘Science’, un equip de científics va observar el mateix punt de l’espai amb un nou instrument, un espectrògraf anomenat Carmenes. Un espectrògraf descompon la llum d’una estrella en tots els seus colors, com un arc de Sant Martí, i la seva resolució indica la quantitat de colors que pot mostrar. Mentre l’ull humà no pot veure per sota del vermell sense estris especials, l’objectiu infraroig del Hubble pot veure centenars de colors més, i això va resultar suficient per trobar la marca de color de l’heli.
L’espectrògraf Carmenes, instal·lat al telescopi de 4 metres de l’observatori de Calar Alto, a Andalusia, és capaç de distingir entre 100.000 colors a l’espectre infraroig. Aquesta resolució tan alta va permetre als investigadors observar la posició i la velocitat de l’heli a les capes superiors de l’atmosfera exoplaneta en concret, 4 cops més gran que la Terra i format per gas. Situat a la constel·lació del Cigne, a uns 124 anys-llum del nostre planeta, HAT-P-11b és considerat un “Neptú càlid” ja que, a una distància 20 cops més propera a la seva estrella del què la Terra és al Sol, les temperatures arriben als 550ºC. En aquestes circumstàncies, els científics sospitaven que l’estrella podia tenir un impacte directe a l’atmosfera del planeta, i és per això que la van observar, arribant a la conclusió que l’heli que conté s’infla per la radiació estelar fins que, finalment, s’escapa a l’espai.
Aquestes observacions, a més, també tenen el suport de simulacions numèriques que tracen la trajectòria dels àtoms d’heli, que són expulsats de la part il·luminada en direcció a la part fosca del planeta a més de 10.000km/h. Com que l’heli és un gas molt lleuger, li costa poc escapar de l’atracció gravitatòria del planeta i forma un núvol al seu voltant que fa que HAT-P-11b sembli un globus inflat. Aquests resultat obren una nova possibilitat a l’hora d’observar les condicions atmosfèriques extremes dels exoplanetes més calents. Les observacions de Carmenes demostren que aquests estudis, que es creia que només es podien fer des de l’espai, també es poden fer des de la Terra si es tenen els instruments indicats. Amb aquesta descoberta, la comunitat científica augmentarà el seu interès per aquests instruments i pels exoplanetes que, ara sí, poden estudiar amb més deteniment fins i tot des d’un observatori, sense necessitar les dades dels telescopis espacials.
