El passat mes de gener, un equip de científics que eren a la zona més austral de Xile, el cap Horn, van aconseguir veure per primera vegada en directe una nova espècie d’orca que, batejada com a Tipus D, només era coneguda pel varament de disset exemplars l’any 1955, històries explicades per pescadors i algunes fotografies fetes per turistes.
Gràcies a la troballa, i a l’obtenció de mostres que seran analitzades genèticament, per fi es podrà saber si aquestes orques, amb una distribució de taques i una forma corporal diferents a les habituals, són realment una espècie diferent.
Segons explica l’Administració Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units (NOAA) a la seva pàgina web, les orques van ser localitzades després d’una setmana a la zona, entre les tempestes pràcticament perpètues d’aquest pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic fins que van veure aparèixer un grup, d’on van obtenir algunes mostres de teixit. Segons Bob Pitman, investigador del NOAA, l’equip està “molt emocionat” pel seu descobriment, ja que podria ser l’animal més gran que quedava al planeta que encara no havia estat descrit. La feina, ara, és al laboratori, on s’està analitzant el seu ADN.
L’existència d’aquest tipus tan rar d’orca es va descobrir el 1955, quan 17 exemplars van acabar varats a les costes de Nova Zelanda. Quan les van examinar, els científics van notar que tenien els caps més arrodonits, una aleta dorsal més estreta i punxeguda i una tala blanca molt petita a l’ull, cosa que les diferenciava molt de les orques que s’havien vist fins aleshores.
Durant dècades, però, es va pensar que era una simple aberració genètica fins que, el 2005, un científic francès va mostrar a Bob Pitman unes fotografies fetes per pescadors al sud de l’Oceà Índic on apareixien uns animals molt semblants. La distància entre l’Índic i Nova Zelanda va fer descartar la teoria de l’aberració genètica, ja que indica que aquests animals estan molt estesos. Durant els darrers anys, a més, els turistes antàrtics han fet moltíssimes fotografies d’orques, sis de les quals van ser comptades com observacions d’aquestes orques misterioses.
Amb la localització de totes les observacions, es va deduir que els animals viuen al voltant de tot el continent antàrtic però sense apropar-se a les aigües més fredes, preferint les aigües subantàrtiques costaneres que són, a més, les latituds més inhòspites del planeta per als vaixells, amb vents molt forts. Potser és per això que, fins ara, pràcticament no s’havien pogut observar ni documentar. Amb aquestes dades, es va decidir organitzar l’expedició al cap Horn per cercar aquestes orques.
Tot i que al principi no van tenir sort, esperant entre les onades i els vents d’aquella zona remota del planeta, al cap d’una setmana van poder passar tres hores amb un grup de 30 orques Tipus D, les veus de les quals van ser gravades i també se’n van obtenir moltes imatges i les mostres biològiques que, quan hagin estat analitzades, podrien posar fi a un misteri que fa dècades que s’arrossega.
4 
2 
