Un equip d’investigadors de la Universitat Penn State, als Estats Units, han revelat que una civilització precolombina havia traslladat lloros vius durant centenars de quilòmetres creuant la serralada dels Andes i fins al desert d’Atacama (Xile), on eren momificats, sovint amb les boques obertes, la llengua fora o les ales esteses.
Els ocells han estat trobats a diversos jaciments arqueològics de la zona i tots, segons expliquen els experts en un article a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, i és possible que fossin tractats d’aquesta manera després de la mort com a part d’un ritual relacionat amb la seva capacitat per imitar la parla humana, que hauria sorprès els humans.
Les mòmies van ser estudiades des de tots els angles possibles durant pràcticament tres anys, en unes anàlisis que van incloure la zooarqueologia, la reconstrucció de la dieta a través d’isòtops, la datació per carboni i proves d’ADN, per mirar de saber-ne el màxim possible. Així és com van arribar a la conclusió que els ocells havien viscut entre 1100 i 1450 –molt abans de la fundació de l’Imperi Inca el 1438– i havien estat traslladats vius durant uns 500km, probablement en caravanes de llames que creuaven la serralada dels Andes des de l’Amazones, passant per zones a més de 3.000 metres d’alçada, estepes glaçades i terrenys molt difícils.
Un cop arribats a Atacama, els lloros eren mantinguts com a animals de companyia tot i que també se’ls arrencaven plomes, que es feien servir com a símbol d’estatus i riquesa adornant les diademes i corones dels seus propietaris. Encara queden moltes preguntes obertes, però, i és per això que els científics pensen continuar estudiant aquesta costum per mirar d’entendre-la en més profunditat.
