Descoberta una estrella devorant un planeta

Les dades de raigs X podrien explicar la misteriosa atenuació de l'astre: la pols resultant de la destrucció d'un món

Representació del núvol de gas, pols i roques al voltant de RW Aur A

Representació del núvol de gas, pols i roques al voltant de RW Aur A | NASA

Les anàlisis de dades de raigs X semblen indicar que, per primera vegada, s’ha observat una estrella engolint un planeta i, alhora, s’ha trobat una explicació per a la misteriosa atenuació de la seva llum que s’havia detectat des de la Terra. Durant dècades, els astrònoms han estat intrigats per la variabilitat de la brillantor d’un grup d’estrelles joves que es troben a les constel·lacions del Cotxer i de Taure, a uns 450 anys llum d’aquí. De totes elles, una els ha cridat especialment l’atenció perquè, cada unes quantes dècades, la seva llum disminueix durant un període de temps curt abans de tornar a brillar. Durant els darrers anys, a més, els investigadors han observat que aquesta atenuació es tornava més habitual i durava més temps, fent que es preguntessin què enfosqueix l’estrella. Ara, probablement, en tenen la resposta, que té relació amb els processos caòtics i violents que tenen lloc durant el desenvolupament de les estrelles.

Un equip de físics de l’Institut Tecnològic de Massachussets (Estats Units), entre d’altres, han estat observant aquesta estrella, anomenada RW Aur A, amb l’observatori de raigs X Chandra, un dels grans satèl·lits d’observació de la NASA. Gràcies a ell, han trobat indicis de què podia haver causat l’atenuament més recent de l’estel: la col·lisió de dos protoplanetes que va produir un núvol molt dens de gas i pols. Quan la gravetat de l’estrella atreu aquestes restes, genera un vel que n’enfosqueix la llum durant un temps. Les simulacions per ordinador feia temps que feien suposar que aquest fenomen podia tenir lloc però, fins ara, no s’havia pogut observar mai. Segons afirmen els responsables del descobriment, que ha estat publicat a la revista ‘The Astronomical Journal’, els episodis d’atenuament anteriors podrien tenir raons semblants al darrere, ja fossin col·lisions de planetes o de restes de col·lisions anteriors. Això és especialment probable en un cas com el de Taure-Cotxer, una zona coneguda com una “guarderia d’estrelles” i que podria contenir milers d’estels que s’estan formant gràcies al col·lapse gravitacional del gas i la pols que hi ha a la nebulosa. Aquests astres tan joves habitualment continuen envoltats d’aquests materials que giren al seu voltant i que, sovint, formen planetes.

Part de la nebulosa de Taure

Part de la nebulosa de Taure | APEX

L’equip responsable d’aquesta troballa està especialitzat, precisament, en aquest tipus de cossos, que són prou joves com per conservar un disc de runa estel·lar. És per això que van parar atenció a RW Aur A, que és un estel de la banda alta dels considerats joves, amb una edat que es compta en milions d’anys. A més, RW Aur A és part d’un sistema binari juntament amb una altra estrella, RW Aur B, que té una massa semblant i que és comparable a la del nostre Sol. Les fluctuacions en la brillantor de RW Aur A va ser registrada per primera vegada l’any 1937 i s’ha observat múltiples vegades des d’aleshores. Tot i que normalment els atenuaments duraven un mes, el 2011 aquest fenomen en va durar gairebé 6. Després, l’any 2014, va tornar a enfosquir-se, i no va recuperar la seva plena lluminositat fins a finals de 2016. Els astronoms tenien diverses teories per explicar això, des del pas d’un flux de gas de l’exterior del disc de l’estrella fins a processos que tenen lloc al seu interior.

Quan RW Aur A va tornar a enfosquir-se, el gener de 2017, l’observatori de raigs X Chandra va registrar les emissions provinents de l’estrella durant gairebé 14 hores. Quan els investigadors van analitzar les dades obtingudes, van trobar-se amb diverses sorpreses: primer de tot, el disc de l’astre té una gran quantitat de materials, especialment ferro; a més, RW Aur A també ha resultat estar a una temperatura molt més alta que no es pensava. La presència de ferro, però, era prou significativa com per cridar l’atenció dels científics. Les estrelles actives, per norma general, tenen molt poc ferro. D’on venia, aquest, doncs? Les fonts més probables eren dues: una trampa de pressió de pols -partícules atrapades en “zones mortes del disc- o bé, la més emocionant, l’acumulació de restes de la col·lisió de protoplanetes, cossos celestes on és molt més fàcil trobar ferro que no pas en una estrella.

Els científics esperen continuar observant els processos i fenomens que tenen lloc al voltant d’aquesta estrella i pararan especial atenció als canvis en els nivells de ferro, ja que els podria donar una idea de quina mida tenir la seva font. Si, per exemple, d’aquí un any els nivells continuen igual, això voldria dir que l’objecte d’on va venir era relativament gran mentre que, si disminueix, vol dir que era molt més petit.

Nou comentari