Juntament amb el diòxid de carboni (CO2) i el metà (CH4), l’òxid de nitrogen (N2O), també conegut com a “gas del riure”, és un gas d’efecte hivernacle molt potent i que s’està convertint en una gran preocupació i en objecte de part de la recerca científica que s’està fent per a reduir les emissions que contribueixen a l’escalfament global. Amb una potència per escalfar que supera 300 vegades la del CO2, una permanència a l’atmosfera de més d’un segle i una capacitat de destruir l’ozó semblant a la dels clorofluorocarbonats (CFC), prohibits des de fa dues dècades, l’òxid de nitrogen suposa un 9% dels gasos d’efecte hivernacle totals. En un article publicat a la revista ‘Chemical Science’, un equip de la Universitat d’East Anglia, a Anglaterra, explica el darrer dels seus descobriments: el funcionament d’un enzim que fan servir alguns bacteris del sòl i que els permet trencar les molècules de N2O, eliminant-les.
Aquest descobriment, esperen els investigadors, pot ser el primer pas en una futura estratègia per reduir els efectes nocius d’aquest gas, especialment en el canvi de la temperatura del planeta, d’una manera semblant a la dels sistemes de captura i emmagatzematge de CO2 en què s’està treballant des de fa un temps. En ambients on l’oxigen és molt limitat, alguns bacteris poden “respirar” òxid de nitrogen. Això depèn d’un enzim anomenat “òxid de nitrogen reductasa” que és l’únic que es coneix que permet destruir l’N2O. El seu enorme potencial en la lluita contra el canvi climàtic va ser, precisament, el que va fer que s’estudiés la manera com la fan servir els bacteris del sòl. Segons expliquen els investigadors, la part de l’enzim on es consumeix l’òxid de nitrogen té una biologia única i consisteix en una combinació complexa de coure i sofre de què, fins ara, se’n sabia ben poc. Els científics d’East Anglia, però, han identificat una proteïna -NosL- necessària per a aquesta combinació de coure i sofre, que activa l’enzim.
Els bacteris que no tenen aquesta proteïna continuen produint l’enzim però amb menys part activa, i si aquesta combinació de coure i sofre no funciona correctament, els bacteris continuen fent les seves funcions biològiques amb l’excepció que, en comptes de trencar els molècules de N2O, les alliberen directament a l’atmosfera. Això és, probablement, amb l’òxid de nitrogen provinent dels adobs nitrogenats de l’agricultura, gran part dels qual acaba, per via dels bacteris, contribuint a l’escalfament global. Mentre la societat es preocupa pel diòxid de carboni, l’òxid de nitrogen es converteix ràpidament en una emergència a nivell global i en què cal invertir tots els recursos que siguin necessaris per reduir les seves emissions i, si és possible, retirar el que ja hi ha a l’atmosfera, i la comprensió d’aquest enzim que permet destruir-lo ens hi posa una mica més a prop.
