La cascada que Antoni Gaudí va dissenyar per a la Casa Vicens de Barcelona, i que havia desaparegut als anys quaranta del segle XX, ha estat reconstruïda al jardí del Museu de les Aigües de Cornellà de Llobregat. Coincidint amb el Dia Mundial de l’Aigua, aquest divendres 22 de març, els primers visitants han pogut veure aquesta obra, una reproducció fidedigna i a escala real de la font monumental de la primera gran obra de l’arquitecte català a Barcelona i que obrirà per a tot el públic a partir de la propera Setmana Santa, a finals d’abril. La ‘tornada a la vida’ d’aquesta joia de l’arquitectura de l’aigua ha estat possible gràcies a la Fundació Agbar, que segons ha explicat el seu director, Eduard Pallejà, recuperarà obres per enriquir els espais del Museu, “per ell mateix història viva amb el llegat centenari i modernista de la Central Cornellà i dels seus pous d’extracció”, com a part d’un esforç per posar en valor el patrimoni de l’aigua.
“La reconstrucció d’aquesta cascada té un gran atractiu”, ha dit Sònia Hernández, directora del Museu de les Aigües, que perquè “recupera una obra desapareguda d’Antoni Gaudí alhora que representa un gran repte per la voluntat de rigor” amb què s’ha dut a terme. La font monumental serà, a més, l’estrella del nou rumb que es vol donar al jardí del Museu per integrar-lo al seu contingut, amb fonts a l’aire lliure i en un entorn enjardinat a l’estil industrial dels anys 30 del segle passat i part d’un recinte modernista que no només va ser la primera instal·lació per obtenir aigua de l’aqüífer del Llobregat sinó que, actualment, continua sent una central de bombeig activa que impulsa el 50% de l’aigua que es consumeix a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. D’acord amb els criteris de sostenibilitat d’Agbar, a més, la cascada incorpora un circuit tancat que evita el malbaratament d’aigua.
Per tornar a la vida aquesta gran obra de Gaudí, construïda originalment el 1883 juntament amb la resta de la Casa Vicens, l’equip dirigit per Josep Vicenç Gómez Serrano, Catedràtic d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya i expert en l’obra del reusenc, s’han fet servir les mateixes tècniques i materials emprats aleshores, amb 27.000 maons i 3.000 rajoles fabricats a mà i units amb morter i dos dipòsits que recreen els efectes naturals que va idear l’arquitecte. Abans, a més, es va fer una maqueta a escala per buscar solucions constructives a la part més singular del disseny, els arcs paraboloides del pas superior de la cascada. Per a tot això, es van fer servir fotografies i plànols de la cascada, ha explicat Daniel Girart-Miracle, historiador i crític d’art especialista en Gaudí i responsable del projecte, que han servit per fer una reconstrucció digital minuciosa de l’obra original. Un cop preparat tot, la construcció s’ha fet en només sis mesos, tota una proesa en un projecte que no té cap element estàndard i on les files de maons s’havien d’anar col·locant una per una.
L’aportació del Museu de les Aigües, reproduint aquesta font monumental, complementa l’obertura al públic de la Casa Vicens i contribueix a difondre una obra directament vinculada a la cultura de l’aigua i genuïnament gaudiniana, que sorprendrà molts perquè per la seva tipologia és diferent de les seves obres més conegudes. A la seva ubicació original, Gaudí, que feia el seu primer projecte important, ja volia recrear la natura i connectar-la amb l’interior de la casa. Així, el disseny del jardí, presidit per la gran cascada, recreava els seus efectes sonors i estava col·locada just davant de la sala d’estar de la Casa Vicens, ajudant a refrescar-ne la tribuna a l’estiu. El 1945, però, a causa de la pressió de l’especulació urbanística, va ser enderrocada. Amb aquesta reconstrucció, el Museu recupera i posa en valor una peça importantíssima del patrimoni arquitectònic català i de la cultura de l’aigua, com a part del seu objectiu de divulgació d’aquests coneixements i dels valors ambientals que s’hi associen i amb l’objectiu de sensibilitzar per a un desenvolupament sostenible.
