En termes astronòmics, la llum tènue i efímera de la nebulosa planetària ESO 577-24 durarà molt poc temps, uns 10.000 anys, poc més d’un instant en la història de l’Univers. A la Terra, però, el Telescopi Molt Gran de l’Observatori Austral Europeu ha anunciat que havia aconseguit capturar aquest gran embolcall de gas ionitzat que envolta una estrella agonitzant, les restes de la qual continuen brillant al centre de la imatge. Amb el pas dels segles, el núvol de gas s’anirà expandint i perdent brillantor fins que, al final, deixi de ser visible.
Les nebuloses planetàries van ser descobertes pels astrònoms al segle XVIII i reben aquest nom perquè, per a ells, semblaven planetes. El fet, però, és que, quan una gegant vermella arriba al final de la seva vida i esgota tot l’hidrogen que cremava per continuar existint, es comença a contreure sota l’enorme força de la seva pròpia gravetat.
En el procés d’encongir-se, la mateixa pressió fa tornar a encendre el cor de l’estrella que, aleshores, expulsa les seves capes exteriors cap a l’espai en forma de vent estel·lar. El nucli, a més, emet prou radiació ultraviolada com per ionitzar aquest materials expulsats i fer-los brillar de colors diversos, creant una nebulosa planetària, un funeral espectacular per una estrella.
En el cas d’ESO 577-24, el seu descobriment va formar part dels que va fer el Palomar Observatory Sky Survey de la National Geographic Society durant la dècada del 1950, un sondeig estel·lar molt important. Aquesta nebulosa planetària va ser registrada com a PN A66 36 al Catàleg Abell de Nebuloses Planetàries i, a una distància aproximada de 1.400 anys-llum del nostre planeta, només es pot observar amb telescopis molt potents.
Aquesta nova imatge obtinguda per l’ESO forma part del Programa de Gemmes Còsmiques de l’observatori, que proveeix d’imatges interessants, intrigants o visualment atractives amb finalitats educatives o de divulgació, fent servir franges de temps d’ús dels telescopis que no poden ser emprades per a l’exploració científica.
