La cria en captivitat, el darrer recurs per evitar l’extinció

"Aquest darrer tipus de conservació sempre és complementari a l'altre ja que, sense un bon hàbitat, els animals tampoc no tindran possibilitats de sobreviure."

Col·locació del localitzador en un trencalòs | Departament de Territori i Sostenibilitat

Quan una espècie es troba en perill fins al punt que pot arribar a desaparèixer, cal fer plans per conservar-la. Les mesures que es poden adoptar compenen la conservació anomenada “in situ”, és a dir, millorar l’estat de la població en el seu hàbitat natural -conservant l’hàbitat, defensant l’espècie de la competència o els depredadors-; i un altre tipus de conservació, anomenada “ex situ”, és a dir, fora de l’hàbitat natural, que es duu a terme quan la primera no ha estat suficient. En aquests casos cal fer estudis genètics de la població per a veure si és viable i es pot basar en l’emmagatzematge de recursos genètics de l’espècie o bé en fer-la criar en captivitat per al seu alliberament al medi natural. Aquest darrer tipus de conservació sempre és complementari a l’altre ja que, sense un bon hàbitat, tampoc no tindran possibilitats de sobreviure.

Un exemple clar i conegut per tothom a la Península Ibèrica és el del linx ibèric. Aquest felí va arribar a estar en perill crític d’extinció ja que és endèmic d’aquesta regió europea i la seva població va arribar a ser inferior a cent individus. Un dels principals motius que el van dur a aquesta situació tan greu va ser la fragmentació del seu hàbitat – amb moltes carreteres tallant-lo per la meitat i aïllant les poblacions-, els atropellaments, la disminució de les seves preses a causa de la caça, enverinaments il·legals… entre forces problemes més. La preocupació pel futur de l’espècie va dur a l’aprovació d’un projecte de cria en captivitat. El resultat d’aquest programa és que, uns anys després, els linxs superen els 600 exemplars en estat salvatge i ja no estan en perill crític d’extinció.

Linx ibèric a l’Àrea metropolitana de Barcelona | Redacció

A Catalunya hi ha diverses espècies que estan millorant les poblacions amb plans que inclouen la cria en captivitat, com ara el trencalòs, el tritó del Montseny o el xoriguer petit. El trencalòs és un ocell que viu al Parc Natural de l’Alt Pirineu i, a començaments dels vuitanta, tenia una població de només cinc o sis parelles. Els principals factors que el van portar a estar amenaçat van ser la utilització de verins, la caça i l’espoli dels nius per part dels humans. Tot plegat va portar a establir un pla de recuperació que va permetre arribar a una població adulta de 84 exemplars l’any 2013 i, el 2018, a l’alliberació de dos exemplars a la Tinença de Benifassà.

Un dels tritons alliberats

Un dels tritons del Montseny alliberats durant els darrers temps | Generalitat de Catalunya

El tritó del Montseny, per la seva banda, és un amfibi que també es troba en perill crític d’extinció, a causa de l’augment de la temperatura dels rius on viu, de la proliferació d’agents infecciosos i la captació d’aigua, de la qual no es coneix l’impacte real. L’any 2007 la població era prou gran com perquè se’n pogués extreure una petita part i fer que es reproduís fora del seu hàbitat natural. També es comptava, és clar, amb els recursos econòmics suficients per fer-ho. Com hem vist anteriorment, per a aquest tipus de reproducció es necessita conèixer la genètica de l’espècie. La cria per al seu alliberament posterior es fa al Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa, a Lleida. L’hàbitat original exacte de la població no és gaire conegut i, a més, tampoc no es diu on s’alliberen els exemplars criats en captivitat, per tal d’evitar que siguin capturats per a la seva venda.

Finalment, tenim el cas del xoriguer petit, un rapinyaire s’ha vist amenaçat per la degradació del seu hàbitat degut a la intensificació de l’agricultura i els canvis d’usos del sòl, a més de la dificultat que té per trobar preses ja que aquestes, a la vegada, es veuen amenaçades per l’ús de pesticides. El problema era tan greu que, el 1986, l’espècie va desaparèixer completament de Catalunya. L’any 1989 es va començar un projecte de reintroducció de l’espècie a l’Alt Empordà i a Lleida, que inclou cria en captivitat al mateix centre de Torreferrussa i l’alliberament posterior dels exemplars. A més, el programa també comprèn augmentar els indrets on poden nidificar i millorar les pràctiques agrícoles per eliminar les que siguin perjudicials per als xoriguers petits, entre d’altres. Aquest programa va fer que, el 2017, ja hi hagués 44 parelles a les comarques gironines.

Trencalòs Torreferrussa

Un trencalòs nascut al centre de fauna de Torreferrussa | MDolors G-Luumkab

Així doncs, podem concloure que la cria en captivitat ha d’anar lligada molt estretament a la conservació del territori. Aquest recurs, juntament amb els estudis genètics necessaris i l’alliberament posterior, té uns costos econòmics molt elevats i només pot funcionar si l’hàbitat de l’espècie que s’està mirant de recuperar té les condicions adients per al seu desenvolupament fora del centre de fauna. Un dels principals factors que amenacen les espècies són els danys que pateixen els seus hàbitats, una situació que el canvi climàtic empitjora encara més. Per tant, amb unes lleis de conservació dels hàbitats eficients i amb un coneixement i consciència més gran de la població pel que fa a aquesta necessitat, potser les espècies no arribarien tan al límit de l’extinció com perquè fossin necessaris programes de cria en captivitat.

Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.

Nou comentari