El metà (CH4), el principal component del gas natural, és el segon gas d’efecte hivernacle més important del món després del diòxid de carboni, i no només això sinó que, a més, és responsable de la formació d’un altre gas d’efecte hivernacle, l’ozó (O3). Aquest gas, que té efectes molt perjudicials per als ecosistemes, la productivitat agrícola i la salut de les persones, es queda a l’atmosfera durant molt menys temps que el CO2 però té una capacitat molt més gran d’escalfar l’atmosfera a curt termini. Mentre l’ozó i altres contaminants climàtics de curta durada romanen a l’atmosfera durant uns 15 anys, el CO2 s’hi queda durant aproximadament un segle.
Des de l’inici de la Revolució Industrial, les concentracions de metà a l’atmosfera s’han multiplicat per dos i durant la darrera dècada, després d’un període d’estabilitat, han tornat a augmentar. Segons el Centre de Recerca Conjunt de la Comissió Europea, les emissions mundials de metà van augmentar un 17% entre 1990 i 2012 mentre les de CO2 van augmentar un 53%.
Durant els anys 90, les emissions de metà dels països de la Unió Europea van caure, però durant els darrers 15 anys el descens ha estat molt més petit. Si no es redueixen, el 2050 podrien ser responsables d’entre 40.000 i 90.000 morts anuals més que a dia d’avui. Un estudi del Centre de Recerca Conjunt afirma que les emissions de metà d’origen humà no són sostenibles, però també proposa formes barates i fins i tot econòmicament beneficioses de reduir-les en un espai de temps relativament curt.
Aproximadament el 60% de les emissions mundials de metà provenen d’abocadors, aigües residuals, activitats agrícoles i la producció i el transport de combustibles fòssils. Anant a l’arrel del problema, doncs, es podria reduir de manera molt important la quantitat total de metà emesa i, a més, les concentracions d’ozó, segons van afirmar membres del Centre a l’informe presentat a la conferència mundial de salut i pol·lució de l’aire de l’Organització Mundial de la Salut. Segons van explicar, les reduccions més importants es podrien aconseguir seguint les instruccions que van proposar:
– Reduir el consum d’energia, substituir els combustibles fòssils i millorar la infraestructura de producció i distribució de gas i derivats del petroli per evitar fugues.
– Potenciar al màxim la separació i el tractament de residus en comptes de fer servir abocadors per les deixalles biodegradables. Les emissions provinents d’aquesta activitat podrien arribar a ser un 61% de les totals l’any 2030 i, d’aquestes, el 12% es podrien eliminar a cost zero o, si més no, relativament baix.
– Seguir les recomanacions de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació per a la millora de la salut animal i de l’eficiència de la producció de llet i carn. Introduir canvis en la dieta i la vacunació dels animals, per exemple, podria reduir el metà emès per la digestió dels remugants, que es produeix per fermentació entèrica i genera metà.
– Animar i ajudar els països en vies de desenvolupament perquè la seva producció i gestió de residus i combustibles fòssils es faci d’una manera més propera a les de les regions més desenvolupades pel que fa als Objectius de Desenvolupament Sostenible també podria tenir un gran potencial de reducció d’emissions.
La Unió Europea està encapçalant els esforços a nivell global per combatre el canvi climàtic i reduir les emissions de gaoss d’efecte hivernacle. El primer objectiu és reduir, de cara al 2020, aquestes emissions un 20% respecte les de 1990, i s’ha proposat arribar al 40% el 2030, en el compromís més important de les institucions europees en el compliment de l’Acord de París de 2015, el marc legal del qual ja està sent adoptat. En la seva declaració sobre l’Informe d’Emissions de Metà, la Comissió Europea també va anunciar la seva intenció de revisar les seves emissions de metà i valorar les opcions disponibles per reduir la concentració d’ozó a la Unió Europea i promoure l’emissió de metà a nivell global.
Tot i això, les emissions europees de metà són només el 6% de les de tot el món, per tant, els esforços de les institucions del continent per reduir-les no són suficients per canviar la tendència mundial i cal cooperació a nivell mundial, no només pel clima sinó pels efectes en la salut de les persones. Arribar als objectius acordats a París reduiria en gran mesura les concentracions de metà a tot el món, deixant l’exposició de la població mundial a l’ozó als nivells de 2010.
