La construcció i el funcionament d’edificacions és una de les activitats humanes que consumeix més energia i més recursos naturals. Durant els darrers anys això l’ha convertit en un dels objectius principals de la recerca en sostenibilitat, mirant de trobar maneres de fer que els edificis siguin més eficients energèticament però, també, que tant l’elaboració dels seus materials com la manera com s’empren per a la seva construcció tinguin un cost menor en emissions de gasos d’efecte hivernacle, causants del canvi climàtic.
A l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), als Estats Units, un nou projecte ha donat com a resultat el disseny d’un edifici d’ús comunitari d’altíssima eficiència energètica i fet d’un dels materials de construcció més antics que es coneixen: la fusta. Per a aquesta estructura, que han anomenat “The Longhouse”, es farien servir bigues gegantines fetes de fusta laminada normal i corrent, com si es tractés d’un contraplacat enorme.
El disseny de The Longhouse serà presentat oficialment aquest proper octubre a una conferència a l’estat de Maine que està dedicada especialment a la investigació sobre aquesta tècnica de construcció amb fusta, que podria permetre aixecar edificis de gran alçada, segurs i sostenibles si la legislació sobre la construcció ho permet.
El professor del taller que va culminar en el disseny de The Longhouse, John Klein, és investigador del departament d’arquitectura del MIT i explica que arreu del món “es fan esforços per trobar maneres de fer servir els productes forestals de manera sostenible”. La raó d’això és posar fre a un dels problemes més estesos de gran part del món occidental: la proliferació de les masses forestals i els riscos associats, com ara la proliferació de plagues o el perill de grans incendis forestals que esdevinguin incontrolables i calcinin desenes de milers d’hectàrees.
Al sud d’Europa, aquest problema és especialment greu a causa del canvi climàtic, que redueix els recursos hídrics i fa més vulnerables uns arbres que ocupen molt més espai que abans. A Portugal, d’un mínim històric de superfície forestal d’un 3-5% durant el bastiment del seu imperi marítim, s’ha passat a un 54%. A la França mediterrània, és d’un 45%.
A l’estat espanyol, després d’un mínim del 13% durant la dècada de 1950, s’ha passat a un 55%. El cas català, però, és encara molt més extrem: si el 1990 la superfície forestal era un 10% del territori, ara supera el 63%, en gran part a causa de l’abandó de l’agricultura. L’extracció de fusta dels boscos catalans, a més, és molt baixa, de l’ordre d’un 25-50%, en part a causa d’unes polítiques de protecció dels boscos que, sovint, no tenen en compte les necessitats de la població de les zones rurals ni la importància de l’explotació forestal en la bona salut dels boscos.
En general, la fusta s’acostuma a considerar un material adient per a estructures de poca alçada però no per a edificis alts. La veritat, però, és que ja hi ha alguns constructors que fan servir productes de fusta massiva per grans estructures, de fins a 20 plantes d’alçada. El concepte “fusta massiva” fa referència a qualsevol producte que sigui molt més gran que la fusta que es fa servir habitualment i, segons Klein, es podria fer servir per edificis encara més alts que fins ara.
Actualment, un dels edificis de fusta massiva més grans que hi ha als Estats Units és l’Edifici de Disseny John W. Olver de la Universitat de Massachusetts, a Armherst, que ocupa una superfície de més de 7.500 metres quadrats. A l’hora de pensar en edificis de fusta el temor més gran té a veure, com és lògic, amb el foc. D’entrada, sembla que una estructura alta i feta d’aquest material no pugui oferir cap tipus de seguretat en cas d’incendi. Klein, però, explica que les proves que han fet demostren que les estructures massives de fusta poden resistir les flames tant o millor que l’acer, per exemple.
En ser exposada al foc, la fusta produeix una capa de carbó que és altament aïllant i pot protegir l’interior de les bigues durant més de 2 hores. L’acer, en canvi, pot fer que tot un edifici cedeixi perquè, quan s’escalfa i s’estova, acaba doblegant-se. Klein ho compara amb la diferència entre llençar un llumí a una pila de serradures o sobre un tronc: les serradures s’incendiaran de seguida mentre que, en el cas del tronc, no passarà res per molt sec que estigui. Com més gruixuda és la fusta, més resisteix abans d’encendre’s.
L’estructura de The Longhouse fa servir bigues enormes fetes de fullola contraplacada que forma panells d’uns 15 metres de llargada, 3 metres d’ample i 15 centímetres de gruix. Aquestes bigues es tallen a mida i es fan servir per construir una sèrie d’arcs que sobrepassen els 12 metres d’alçada en el seu punt més elevat i fan més de 15 metres d’amplada, amb una secció travessera triangular per donar-li més integritat estructural.
Quan aquests arcs s’uneixen, formen un gran espai tancat que no necesita cap altre suport estructural intern. El disseny plisat del sostre, a més, està pensat perquè s’hi puguin instal·lar cèl·lules solars i finestres que donin llum natural i un sistema de calefacció passiu. “La profunditat estructural que proporciona la secció triangular ens permet tenir l’espai lliure adient per un espai comunitari”, diu Demi Fang, una de les estudiants d’arquitectura del MIT que va participar en el disseny.
Els arcs serien prefabricats per peces i s’unirien amb cargols al lloc de la construcció per muntar l’edifici. “The Longhouse és un edifici multifuncional, dissenyat per acollir un gran ventall d’activitats com ‘co-working’, exercicis en grup, reunions socials, exposicions, àpats multitudinaris o impartir classes”, diu Klein, que afegeix que aquesta construcció segueix una llarguíssima tradició d’edificis comunitaris presents a cultures d’arreu del món.
Mentre la producció de formigó, almenys com s’ha fet fins ara, és la causa de grans emissions de gasos d’efecte hivernacle, la construcció fent servir fusta massiva té l’efecte contrari: les redueix. Durant el creixement dels arbres, absorbeixen diòxid de carboni que es quedarà a l’interior de la fusta durant tant de temps com existeixi. Malgrat tots aquests avantatges, la legislació de cada estat del món és diferent i en alguns casos, com el dels Estats Units, pot ser un impediment a la construcció de grans edificis de fusta massiva.
Tot i això, la presència d’estructures d’aquest tipus a Europa, Austràlia o el Canadà pot servir per refermar la seva seguretat i aconseguir que les lleis que limiten la seva construcció arreu de món sigui modificades, com també ho haurien de ser, en alguns casos, les que afecten els permisos d’explotació forestal per a l’obtenció de fusta.
La conjunció d’aquests dos elements podria donar com a resultat l’aparició d’un nou model econòmic sostenible a tots els nivells: reduiria la concentració de les poblacions humanes a les ciutats, revitalitzant els territoris; permetria construir edificis molt més respectuosos amb el medi ambient i ajudaria a resoldre un dels problemes més habituals no només al sud d’Europa sinó altres zones del món: la mala salut dels boscos i la seva propensió tant a plagues com a incendis forestals devastadors.
1 
