El poncem (Citrus medica), una fruita semblant a la llimona, és una de les espècies primàries del grup dels cítrics, una família de plantes amb flor amb propietats nutricionals, medicinals i aromàtiques molt destacades. Tot i que els cítrics són un dels cultius econòmicament més importants del món, amb una indústria enorme, la història de la seva evolució i domesticació havia quedat en la foscor.
Els resultats d’un estudi recent, dut a terme per científics del Centre John Innes (Anglaterra) i publicats a la revista ‘Current Biology’, han aconseguit mostrar una part molt important del camí que va dur a la domesticació dels cítrics, especialment del poncem, la primera espècie que va ser cultivada a l’arc mediterrani.
Gràcies a anàlisis genètiques, es va aconseguir seguir el camí de les mutacions que el van anar fent menys àcid. Tot i que sovint s’havia pensat que la mutació principal, que el va fer 1.000 cops menys àcid, era recent i que s’havia originat al mateix Mediterrani -probablement a Còrsega-, la investigació va mostrar que no era així. La mutació, molt més antiga, ja és present a una varietat de poncem coneguda com “mans de Buda” i també a l’etrog, una altra varietat de la mateixa fruita que és emprada com a part del Sucot, la festa hebrea dels Tabernacles.
Aquestes mutacions menys àcides han fascinat tant botànics com cultivadors al llarg de molts segles i han estat crucials en el desenvolupament d’algunes varietats de cítrics com ara les taronges i les llimones dolces. Aquests cítrics menys àcids, però, també han perdut la capacitat de generar antocianines, els pigments que donen color vermell, lila o blau a les fulles i les flors de les plantes.
Els investigadors han identificat un gen, que han anomenat Noemí, com a factor clau en la regulació de l’acidesa de la fruita. Les anàlisis, a més, han mostrat que aquest gen col·labora estretament amb un altre, que han anomenat Ruby, que regula la producció d’antocianines.
L’estudi va identificar mutacions específiques que van afectar el gen Noemí i que són presents en moltes espècies i híbrids cítrics d’acidesa baixa, com és el cas de l’etrog. Una d’aquestes mutacions va ser localitzada en la mà de Buda, cultivada a la Xina des de fa més de 3.000 anys, confirmant que la mutació es va produir abans que els poncems arribessin a la Mediterrània.
Les anàlisis també van confirmar que la mutació era present als poncems del Iemen, una varietat antiga que ha estat emprada a la festa hebrea dels Tabernacles des dels temps de la destrucció del Primer Temple de Jerusalem, el 587 abans de Crist. Una altra de les varietats més utilitzades en el Sucot, l’anomenat poncem grec, també duu la mateixa marca genètica.
Així doncs, les anàlisis indiquen que el poncem que es feia servir originàriament a la Festa dels Tabernacles ja era poc àcida, una idea que també troba un defensor en la referència al “poncem dolç” al Talmud, la principal font de les lleis religioses i la teologia del judaïsme i que data, aproximadament, de l’any 200 després de Crist.
Aquests descobriments donen força a la idea que l’expansió dels cítrics a la Mediterrània va ser facilitada, en gran part, per l’adopció com a símbol religiós que en va fer el poble jueu que, segons alguns acadèmics, va dur els poncems a Palestina en tornar del captiveri a Babilònia.
Quan va arribar a la Mediterrània, el poncem era un objecte de luxe i es feia servir la seva fragància per mantenir la frescor del lli. Que les flors d’aquesta mutació de baixa acidesa fossin blanques probablement va ser important com a símbol de puresa i, com a conseqüència, se suposa que hi va haver una selecció artificial intensa dirigida a la pèrdua de les antocianines, que són el que normalment afegeix el color a les fulles i les flors.
La caracterització de Noemí ha donat als investigadors un marcador genètic que obre un camp enorme per a fer anàlisis genètiques de les llavors de cítrics que s’han trobat a jaciments de l’antiguitat i encara més enllà: també es podran buscar aquests marcadors a les llavors fòssils.
En un pla més pragmàtic, els resultats d’aquest estudi també poden servir als científics a l’hora de desenvolupar encara més aquestes fruites, modulant la seva acidesa i augmentant el seu contingut en antocianines, que són beneficioses per a la salut. Les aplicacions poden ser molt més “frívoles”, però: sense anar més lluny, es podrien modificar les llimones per aconseguir que el seu suc no necessités tant de sucre afegit per a poder-se beure i, per tant, la llimonada fos més saludable.
