Gràcies a un dels coets Falcon 9 de la companyia SpaceX, la setmana passada Israel va llençar a l’espai la seva nau Beresheet, que té l’objectiu d’aterrar properament a la superfície lunar. Entre el seu carregament hi ha un objecte que, tot i que inicialment va ser anomenat simplement una “càpsula del temps”, és molt més que això: un disc de la mida d’un CD normal i corrent però que conté tot el coneixement humà de què es disposa a dia d’avui, un arxiu d’uns trenta milions de pàgines que, batejat com “La Biblioteca Lunar”, vol servir com una mena de còpia de seguretat de la civilització humana per tal que, passi el que passi, tot allò que hem aconseguit no es perdi i pugui servir als nostres descendents. Aquest és, si més no, l’objectiu dels responsables d’aquest enviament tan especial, l’Arch Mission Foundation.
La fundació té com a meta enviar el coneixement adquirit pels humans a tants llocs com es pugui, conservant-ne còpies que puguin resistir el pas del temps i que, mentre continuï quedant algun rastre de la nostra espècie, pugui ser recuperat i serveixi per continuar avançant fins i tot en les circumstàncies més adverses, sabent què va anar bé i què no en el passat i, per tant, evitant repetir les mateixes errades. Tot plegat, en un disc de níquel.
Els seus continguts són molt diversos: cançons, dibuixos infantils i, és clar, textos sobre la cultura i la història d’Israel. Pel que fa a la resta, són més de 200Gb de dades on hi podríem trobar, per exemple, tota la Viquipèdia en anglès, desenes de milers de llibres de ficció i no-ficció i una guia per aprendre 5.000 llengües, a més de 1.500 milions de mostres de traduccions entre elles per tal de facilitar la comprensió de tot l’arxiu.
A més, és clar, la superfície del disc està gravada amb imatges de llibres i altres documents que expliquen com s’entenen les llengües humanes d’avui i les instruccions per construir un aparell que permeti accedir als continguts del disc, tot plegat escrit en una mida minúscula però que, amb un microscopi que permeti augmentar la imatge només 100 vegades, ja es pot llegir perfectament.
Així, la possibilitat d’obtenir el coneixement de l’arxiu està assegurat el màxim possible en el cas que, en el futur, sigui recuperat per un membre d’una civilització humana que ha oblidat les tecnologies i, fins i tot, les llengües del segle XXI. Per aconseguir això, però, també cal que l’objecte físic sobrevisqui durant molt de temps, i és per això que el disc ha estat fabricat amb una tecnologia d’emmagatzematge de dades extraordinàriament duradora, anomenada Nanofiche i desenvolupada expressament per a la Biblioteca Lunar. Així, tot aquest coneixement sobreviurà enregistrat en níquel, capaç de resistir temperatures molt més extremes que les que haurà de suportar a la Lluna i protegida i aïllada perquè els micrometeorits que bombardegen constantment el nostre satèl·lit no el malmetin.
Si tot va bé, les dades haurien de ser recuperables durant entre 10 i 50 milions d’anys, segons afirma l’Arch Mission Foundation que, a més de voler conservar el coneixement per als humans, també és, en certa manera, una continuació de la informació que es va incorporar a les sondes Pioneer 10 i 11 de la NASA i, especialment, al disc daurat, una mena de mostra de la Humanitat, que acompanya les sondes Voyager i Voyager 2 en l’espai interestel·lar.
