Les explosions estel·lars, anomenades supernoves, poden arribar a ser tan brillants que amaguin les galàxies on han tingut lloc i ser observades des de milers d’anys llum de distància a ull nu. La seva llum dura durant mesos o fins i tot anys i, de vegades, els gasos que queden a la zona propera a l’explosió es poden ajuntar breument i tornar a brillar.
Un equip d’astrònoms i físics de la Universitat de Purdue, als Estats Units, però, han observat que l’estrella SN 2012au, sis anys després d’esclatar, continua emetent llum. Els científics afirmen que, fins ara, mai no havien vist una supernova que continués brillant al cap de tant de temps a no ser que fos a causa de l’hidrògen alliberat per l’estrella abans de l’explosió, però no és el cas de SN 2012au. Alguna altra cosa li està donant prou energia com per brillar.
Quan les estrelles amb molta massa esclaten, les seves capes internes col·lapsen i es comprimeixen fins que totes les seves partícules acaben sent neutrons. Si l’estrella de neutrons resultant té un camp magnètic i gira prou ràpid, es pot convertir en un púlsar, que emet feixos de radiació electromagnètica a l’espai. Això és, probablement, el que va passar amb SN 2012au.
Tot i que aquest fet era conegut, és la primera vegada que s’ha pogut observar directament i en temps “real”, ja que és el moment just en què la nebulosa de vent del púlsar és prou brillant com per il·luminar les restes de l’explosió. Segons expliquen els científics de Purdue a la revista ‘The Astrophysical Journal Letters’, l’explosió de SN 2012au era peculiar de bon principi ja que, tot i que no era prou brillant com per ser considerada una supernova superlluminosa, tenia una gran energia, va durar molt de temps i es va anar apagant lentament. Els responsables del descobriment, però, consideren que si es continuen observant supernoves s’acabaran veient transformacions semblants.
Les supernoves superlluminoses són un dels objectes d’estudi que més fascina als astrònoms, ja que són fonts potencials d’ones gravitacionals i forats negres. És per això que volen arribar a entendre els principis físics que les regeixen, però fer-ho directament és difícil perquè no són especialment corrents i sempre tenen lloc a moltíssima distància de la Terra.
La gran esperança que tenen ara mateix és la propera generació de telescopis, anomenats “Telescopis Extremadament Grans”, que podran observar aquests fenòmens amb molt més detall que fins ara, aportant nou coneixement a aquest procés fonamental de l’univers. Les supernoves, de fet, són a l’origen de la vida a la Terra ja que elements com el calci, l’oxigen o el ferro es produeixen en explosions d’aquest tipus.
