La gestió de l’aigua és un focus de preocupació, actualment i en el passat. Es tracta d’un recurs fonamental per la vida i, encara que a vegades costi de recordar, finit. El Fons de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha publicat una nova anàlisi de la crisi hídrica al món on exposa que més 1.420 milions de persones, inclosos 450 milions de nens, viuen en zones on la vulnerabilitat hídrica és “alta o extremadament alta”. L’emergència climàtica només fa que agreujar cada cop més aquesta situació que pot provocar migracions massives arreu del globus. Moltes persones es poden veure obligades a cercar refugis allà on sí que tinguin accés a l’aigua. Per pal·liar aquesta situació cal encarar i resoldre els reptes futurs de la gestió de l’aigua, aprofitant que dilluns és el seu Dia Mundial.
Per afrontar el futur és necessari entendre de quin context partim. Vivim en un context en què la concentració poblacional en grans ciutats és cada cop més freqüent, aquest modus vivendi provoca un gran estrès ecològic, del que l’aigua no s’escapa, recorda Marcos Eguiguren, director del Departament de Management, Law, Society and Humanities de la UPF Barcelona School of Management. Les megalòpolis mundials han de ser abastides d’aigua, fet que provoca un desequilibri en el cicle de l’aigua.
Un cicle natural que ha començat a notar els estralls del canvi climàtic, fent que es torni més irregular i inestables i, per extensió, que presenti nous reptes a la gestió de l’aigua. Ja en l’actualitat estem iniciant la deriva de trobar-nos amb què cada cop hi ha menys recursos hídrics disponibles, però més necessitat. Això ens obliga a ser més eficients i conscients de l’ús que en fem.
Pot semblar que el context actual és funest, però no és cert. Gemma Pepió, ambientòloga i membre del Grup de Treball de l’Aigua del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya (COAMB), remarca que les polítiques sobre la gestió de l’aigua han patit un canvi de mentalitat. Veníem d’un segle XX on les polítiques en aquest àmbit s’havien basat exclusivament en l’utilitarisme des de la perspectiva humana, però això comença a canviar a Europa l’any 2000. “La Directiva Marc de l’Aigua presenta un canvi de paradigma perquè va posar l’aigua per a la natura en primer lloc, un cop cobertes les necessitats de l’ecosistema aleshores es pot fer servir per a les persones“, remarca l’experta.
És aquest canvi de mentalitat dels últims 20 anys que ens presenta un camí futur complicat però transitable, ja que és l’inici del procés d’assumir que si l’ecosistema emmalalteix les persones també, remarca Pepió. En altres paraules, és el principi d’entendre’ns als humans dins de l’ecosistema del qual formem part, un concepte clau per encarar el futur de l’aigua.
Imitar la natura
Si una cosa funciona per què caldria canviar-la? És una pregunta que podem haver sentit amb certa freqüència però rarament aplicada als processos naturals. Sabent l’eficaç i sostenible que és el cicle de natural de l’aigua tan eixelebrat sona voler imitar-lo? Aquesta és la base de la biomimètica, una disciplina molt jove que aposta per reproduir els funcionaments de diversos aspectes de la natura, explica Eguiguren. Per l’expert imitar la natura és un dels pilars del futur de la gestió hídrica.
“Robar idees” a la natura no és res nou. Eguiguren ho exemplifica amb els dissenys dels drons o els helicòpters, els quals imiten les libèl·lules. Exportar la biomimètica a la gestió de l’aigua consistirà a retornar-la al seu cicle natural després d’haver-la fet servir amb la mateixa qualitat en què ens l’hem trobat. L’expert en finances sostenibles ho exemplifica com: “Si fem servir aigua en la indústria siderúrgica per refrigerar la nostra maquinària hem d’assegurar-nos no només de retornar-la a la natura, sinó de fer-ho de manera que aquesta pugui continuar el seu cicle, sigui al riu o a les capes freàtiques, perquè així torni a començar el cicle“.
Podem il·lustrar-ho de forma simple imaginant un vell molí al costat d’un riu. En aquest l’aigua provoca moviment i un benefici per a la producció, però no és contaminada ni malbaratada. Simplement segueix el seu camí. En seguir el seu camí acabarà filtrant-se, evaporant-se, condensant-se i reapareixent al riu, pel que tornarà a baixar i empènyer de nou la roda del molí, repetint el mateix recorregut infinitat de vegades.
Això ens condueix a un altre de les claus del futur de la gestió de l’aigua: l’economia circular. La qual en el cas que ens ocupa obre la porta a reutilitzar constantment els recursos hídrics i no malbaratar-los, fet que no només implica una reducció de l’impacte de la indústria sinó un benefici per la producció en si mateixa que no ha d’afrontar l’escassetat d’aquest recurs per una sobreexplotació. “Cada indústria ha de trobar la seva manera perquè aquest exemple del moliner curós amb la natura es traslladi a la seva activitat“, conclou Eguiguren.
Un camí ja existent
La tecnologia no només ens pot ser útil en l’ús de l’aigua en l’àmbit econòmic sinó en el nostre entorn urbà. L’ús més eficient de les depuradores, la permeabilització de les ciutats o la purificació de l’aigua a través de tècniques naturals no són supòsits sinó tècniques existents. No són tractats teòrics que s’encotillen entre les parets dels laboratoris sinó que hi ha municipis i regions que ja estan posant en pràctica aquests recursos per una eficient gestió hídrica, recorda l’ambientòloga.
“Durant molts anys s’ha invertit en les infraestructures pensant que durarien molt i no s’han adaptat”, exposa l’experta. Aquesta situació porta a l’existència de fuites i el malbaratament d’aigua dins dels municipis. Corregir aquestes deficiències del nostre sistema actual és possible, només cal inversió tecnològica.
Però l’actuació per Pepió no s’ha de limitar a arreglar vells funcionaments, deficiències o en la neteja d’aigües ja contaminades, sinó que va directament al problema. “Si protegim els recursos, és a dir l’aigua ,no haurem d’invertir en tractaments intensius”, assegura l’ambientòloga qui aposta per afrontar el problema des de l’arrel. Comporti més o menys inversió la protecció de l’aigua no és discutible, ja que com remarca Pepió, l’accés a l’aigua és un dret humà reconegut per l’ONU i forma part dels ODS.
Si abans parlàvem dels beneficis que pot tenir el sector productiu en adaptar-se al cicle de l’aigua el mateix succeeix amb els municipis. “Fer un municipi sensible a l’aigua és fer-lo més adaptatiu i resilient, va molt més enllà de la mirada limitada del segle passat”, exposa Pepió. L’ambientòloga recorda que l’aigua s’ha vist tradicionalment com un pastís del que tothom podia agafar el tros que volia, però que ara cal repensar i adaptar-nos al funcionament natural de l’ecosistema. Pepió remarca que la tecnologia està al nostre abast i l’hem l’explotar més. També subratlla que el canvi de mentalitat sobre els usos de l’aigua és un gran avenç, resultat d’anys de treball. Tot i així l’experta insisteix en el fet que cal estar conscienciats, ja no és suficient amb saber que no hem de deixar l’aixeta encesa mentre ens rentem les dents, cal anar més enllà.
