L’anomenada “hipòtesi Gaia” afirma que els organismes vius i els elements inorgànics que hi ha a la Terra van evolucionar de forma paral·lela, formant un sistema que s’autoregula i que ha permès que la vida s’hi desenvolupés i hi sobrevisqués. Aquesta teoria, a més de la seva bellesa romàntica, també ens ha aportat una forma única d’entendre com funciona el nostre planeta i que ha estat molt estesa durant els darrers cinquanta anys.
El professor Tim Lenton, de la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i el sociòleg de la ciència francès Bruno Latour, afirmen que els humans tenim el potencial de fer “evolucionar” el que podríem anomenar el “sistema operatiu” de la Terra. Segons expliquen a l’article que els han publicat a la revista ‘Science’, el nostre desenvolupament i el de la nostra tecnologia han dotat la regulació de la Terra d’un cert nivell d’autoconsciència. Gràcies a l’augment de la comprensió de les conseqüències globals dels nostres actes i les nostres activitats, de les quals el canvi climàtic és la més coneguda, la regulació de la Terra podria entrar en una era conscient, canviant el funcionament de Gaia i obrint la porta a una sostenibilitat molt més gran.
Malgrat això, aquesta autoregulació conscient depèn de la nostra habilitat de monitoritzar i canviar tant l’estat del planeta com els efectes que hi tenim. El professor Lenton creu que si volem crear un món millor per a una població humana cada cop més gran, haurem de regular el nostre impacte en el sistema que ens permet existir i crear una economia molt més circular que, com la mateixa biosfera, es basi en el reciclatge dels materials i l’obtenció d’energies per fonts sostenibles.
La teoria Gaia original va ser desenvolupada a finals dels anys seixanta del segle passat pel científic britànic James Lovelock i ara, l’equip de Lenton i Latour ofereixen una explicació al funcionament de la teoria a nivell pràctic: l’estabilitat és conseqüència d’una “selecció seqüencial” on les situacions de desestabilització de la vida són curtes i resulten en més canvis fins que s’arriba a una nova situació estable, que persisteix. Quan això passa, el sistema té més temps per adquirir noves propietats que li permetin ser encara més estable.
