Escal UGS va reclamar cobrar 4,28 milions d’euros de marge industrial pel manteniment del projecte Castor a favor d’ACS-Cobra, del mateix grup empresarial. Una resolució de finals de 2015 demanada per Compromís revela que el Ministeri d’Indústria va detreure aquest benefici de l’import final adduint que no es podien reconèixer “costos inexistents, com els marges intragrup” que sobrepassaven els límits retributius legals. Unes argúcies contractuals recurrents en l’execució del projecte que la Comissió Nacional de l’Energia i l’executiu coneixien, almenys, des de 2012. ACS va recórrer als tribunals, per insuficient, la retribució de 295,59 milions, anul·lada després per la sentència del TC.
Després de ser indemnitzada amb 1.351 milions pel govern del PP, l’exconcessionària del projecte Castor va presentar factura de les retribucions pendents entre la “posada en marxa provisional” de les instal·lacions, el juliol de 2012, i l’aprovació del decret de renúncia per part del govern, el 4 d’octubre de 2014. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va reconèixer inicialment 318 milions d’euros, xifra que havia de ser incorporada al dèficit del sistema gasista i assumida pels consumidors. La resolució de novembre de 2015 de la Direcció General de Política Energètica i Mines del Ministeri d’Indústria, a partir de les auditories presentades i aplicant les correccions als comptes proposades per la Sala Reguladora de la CNMC, va revisar a la baixa l’import i deixant el total en els 295,59 milions. El gruix d’aquesta quantitat es destinava a la retribució financera per la inversió inicial, de 253,3 milions d’euros. La resta corresponia els costos d’operació i manteniment que, malgrat el fracàs de les injeccions, que van causar més d’un miler de terratrèmols i van precipitar el tancament d’unes instal·lacions que mai van entrar en funcionament real el mateix setembre de 2013, Escal UGS exigia cobrar.
La principal quantitat afectada va ser el marge del 10% del contracte d’operació i manteniment a favor d’ACS-Cobra, del mateix grup constructor: 4,28 milions d’euros en tot el període. Indústria va determinar que no es podien reconèixer a l’exconcessionària “despeses inexistents, com els marges intragrup, que donarien lloc a retribucions per les activitats regulades superiors a les establertes per la regulació”. En resposta als requeriments d’explicacions, l’empresa va reconèixer que la factura global del manteniment incorporava aquest marge del 10% per al grup controlat per Florentino Pérez. El govern espanyol també posava en dubte que aquests encàrrecs entre filials haguessin seguit el procediment de contractació exigible, seguint els principis de concurrència, transparència i mínim cost. Van reclamar a Escal UGS les acreditacions i els procediments seguits pels contractes que no hagués assumit directament ACS-Cobra. “La promotora entén haver donat compliment suficient”, es limita l’informe a apuntar com a resposta de l’empresa.
La resolució ministerial posa negre sobre blanc, novament i amb dades, que la contractació entre empreses del mateix grup, fora del procediment establerti aplicant entre elles marges de beneficis o comissions desorbitades, ha estat una pràctica recurrent en la història del frustrat projecte de magatzem de gas submarí. De fet, l’any 2012 un informe de la mateixa Comissió Nacional de l’Energia ja advertia que les adjudicacions del projecte no es van ajustar a la transparència requerida, fet que va generar importants “costos addicionals per al sistema”. El govern espanyol coneixia la pràctica, com a mínim, des d’aquell mateix any, com demostrava un informe intern del Ministeri d’Indústria segons el qual ACS va inflar factures del projecte Castor amb marges de benefici de fins el 17% -sobrepassant de llarg el marge d’aplicació legal, del 5%- per subcontractar les seves pròpies empreses en la construcció i la prestació de serveis del magatzem de gas submarí. El govern espanyol va acabar introduint rectificacions en altres partides. Així, va retallar també 2,5 milions d’euros en contractes d’assessorament econòmic i fiscal que “no presenten naturalesa de costos d’operació i manteniment”. És a dir, l’exconcessionària volia també incloure allò que afirmava haver destinat a assessorament financer per refinançar la inversió del projecte Castor.
Curiosament, el Ministeri també detreu 101.000€ de drets d’emissió, sanció del cadastre, cànon de port i cànon d’hidrocarburs amb l’argument que la societat no havia aportat cap factura o suport en el moment d’elaborar l’informe. Tot plegat, i després de les correccions aplicades per calcular els períodes reals i no anys naturals, resultava en els 295,59 milions d’euros esmentats. Addicionalment, el govern espanyol també va reconèixer a la societat 4,5 milions d’euros, a càrrec del sistema gasista, pel manteniment de les instal·lacions entre el 4 d’octubre i el 30 de novembre de 2014, quan va abandonar-les definitivament i les va traspassar a Enagás.
Escal UGS preveia cobrar aquesta quantitat en dues fases: un 75% a finals de l’any 2016 i el 25% restant al llarg de quinze anys amb un interès anual de l’1,2%. La xifra, però, no va agradar en absolut al grup encapçalat per Pérez, que la va considerar del tot insuficient. ACS, en aquesta línia, va maniobrar en un primer moment obrint un procediment de reclamació de responsabilitat contra l’Estat i interposant un contenciós administratiu contra la resolució ministerial. Al desembre de 2017, però, la sentència del Tribunal Constitucional anul·lant tots els pagaments ha deixat en l’aire aquestes retribucions. Donant compliment al manament judicial, la CNMC va ordenar el juliol del passat 2019 la reversió dels pagaments efectuats als bancs que van prestar els diners per la indemnització, a Enagás per hibernar i mantenir les instal·lacions així com també a la mateixa Escal UGS. L’organisme regulador li reclava el retorn de 195 milions d’euros. ACS va anunciar immediatament accions judicials contra la decisió de la CNMC, poc abans que la seva filial i exconcessionària acabés entrant en concurs de creditors, el passat setembre.
