Fa 130.000 anys els humans van extingir centenars d’espècies d’aus, una extinció que va provocar efectes totalment greus i transcendents, ja que els investigadors estimen que per aquests fets es van perdre aproximadament 3.000 milions d’anys d’història evolutiva. La investigació, dirigida per la Universitat de Birmingham assenyala que l’acció dels humans va provocar reduccions substancials en la mesura de la varietat de diferents rols i funcions que exerceixen les aus dins del medi ambient. Els investigadors estimen que l’acció humana va causar l’extinció de, com a mínim, 600 espècies d’aus des del Plistocè tardà, època en la qual els humans moderns es van començar a expandir.
L’autor principal de l’estudi i membre de la Universitat de Birmingham, el doctor Tom Matthews, explica que “la gran quantitat d’espècies d’aus que s’han extingit és, per descomptat, una gran part de la crisi d’extinció, però el que també hem de tenir en compte que cada espècie té una feina o funció dins del medi ambient i, per tant, juga un paper realment important en el seu ecosistema”. L’anàlisi del conjunt de dades de totes les extincions d’aus conegudes durant el Plistocè Tardío i l’Holocè analitza quin impacte van tenir i Matthews assenyala que “algunes aus controlen les plagues menjant insectes, les aus carronyeres reciclen matèria morta, altres mengen fruita i dispersen les llavors, cosa que permet que creixin més plantes i arbres, i algunes, com els colibrís, són pol·linitzadors molt importants. Quan aquestes espècies moren, l’important paper que exerceixen (la diversitat funcional) mor amb elles”. “A més de la diversitat funcional, cada espècie també té una certa quantitat d’història evolutiva, per tant, quan aquesta espècie s’extingeix, és bàsicament com tallar una branca de l’arbre de la vida i tota aquesta diversitat filogenètica associada també es perd”, afegeix l’investigador.
Què s’ha perdut amb les extincions?
Els investigadors mostren que les extincions d’aus antropogèniques ha causat la pèrdua d’aproximadament 3.000 milions d’anys d’història evolutiva única i el 7% de la diversitat funcional aviària global. Aquesta pèrdua té diverses implicacions com pot ser una menor pol·linització de les flors, una menor dispersió de llavors, la ruptura del control de dalt a baix de les poblacions d’insectes -fet pel qual es descontrolarien moltes plagues i vectors de malalties-. En l’estudi es mostra que aquesta reducció de l’avifauna global afecta també a la capacitat de les plantes per combatre el canvi climàtic present i futur. Matthews assenyala que “aquests resultats són un recordatori oportú que l’actual crisi d’extinció no es tracta només de la quantitat d’espècies”.
