Un nou estudi liderat per investigadors de Leibniz-Zentrum für Arch.ologie (LEIZA), a Magúncia, i la Universitat de Bonn ha aportat noves mostres sobre com s’organitzaven i es relacionaven les poblacions de l’edat del bronze final (1600-1200 aC). L’estudi, publicat al portal científic Nature Communications s’ha basat en les pràctiques d’enterrament a Mongòlia i han pogut documentar que dos grups de pastors nòmades que van viure al país asiàtic durant el segon i el primer mil·lenni aC (un al sud i sud-est i l’altre a l’oest i el centre de Mongòlia) i que fins i tot arribaven a compartir el mateix paisatge ritual, enterrant els seus morts als vessants de la mateixa muntanya, a la vall d’Orkhon, al centre de Mongòlia.
Malgrat que es descobrissin que compartien el mateix paisatge ritual, els investigadors van poder revelar diferències marcades en la forma en què cada grup va posar els seus morts per descansar, ja que el grup occidental havia enterrat els seus morts mirant cap al nord-oest mentre que els del grup oriental estaven orientats cap al sud-est. A més, les estructures d’enterrament també eren diferents, ja que el grup occidental va construir monticles de pedra típics de l’anomenat Complex de Pedra Cérvola-Khirigsuur (DSKC) mentre que el grup oriental construïa tombes de pedra més petites i en forma de figura.
Això, juntament amb anàlisis d’ADN fetes, mostren que aquests grups van viure durant segles sense mestissatge. La doctora Ursula Brosseder, cap del Departament de Prehistòria de LEIZA i co-primera autora de l’estudi, assenyala que “la nostra anàlisi de l’ADN humà antic mostra que aquests dos grups es van mantenir genèticament diferents durant uns 500 anys, tot i viure en proximitat”.
L’edat del ferro va canviar-ho tot
Amb l’aparició de l’edat del ferro els costums d’aquestes societats van canviar. La cultura d’enterrar els morts amb lloses de pedra va evolucionar la tradició oriental i es va estendre cap a l’oest substituint els costums funeraris també del grup occidental. “Les nostres noves dades mostren que aquest canvi no només va ser cultural sinó també genètic”, diu Jan Bemmann, professor d’arqueologia històrica prehistòrica i primerenca i membre de les àrees de recerca transdisciplinària “Individuals & Societies” i “Present Pasts” a la Universitat de Bonn. “El nostre estudi fa una contribució important a la nostra comprensió de com la identitat genètica i la pràctica cultural van interactuar en una de les regions més antigues del món de la ramaderia”, sentencia Brosseder.
