Diuen que l’edat no és més que una xifra, però la idea d’envellir sempre ens ha portat de cap. La percepció que en té cadascú és molt personal, i varia enormement entre individus i cultures, amb un tint més o menys optimista. Més enllà d’una qüestió purament cronològica, encapsula una dimensió social i subjectiva que s’escapa de definicions estrictes. Potser precisament per això ha estat una petita gran obsessió de la ciència, que continua avui en dia amb infinitat d’investigacions científico-mèdiques que miren d’entendre què és l’envelliment, com es dona en l’àmbit cel·lular i de quina manera es poden prevenir les malalties associades a l’edat. Per aquesta mateixa raó, el cas de la catalana Maria Branyas, que ha mort aquesta setmana i era la dona més vella del món, és estudiat pel catedràtic de genètica de la UB Manel Esteller, coautor del llibre El secret de la vida eterna.
En la mateixa línia es dirigeix el projecte on han participat investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) per a la creació d’una guia per a la identificació de cèl·lules envellides o cèl·lules senescents que s’acaba de publicar a la revista Cell. La senescència és el destí cel·lular al qual es veuen abocades les cèl·lules sotmeses a un dany irreparable, sigui ocasionat per factors externs, com ara toxines, o interns, com arribar al límit de divisions que una cèl·lula pot realitzar al llarg de la seva vida útil. En aquest estat, la cèl·lula no mor ni prolifera, sinó que s’acumula i roman en stand-by, zombificada, pervivint en una mena d’hibernació en la qual és capaç de secretar un perfil de molècules a l’exterior, diferent de l’habitual, que acostuma a ser més perjudicial que beneficiós. En essència, són cèl·lules que envelleixen i deixen de contribuir al funcionament normal de l’organisme. Identificar i distingir aquestes cèl·lules de forma efectiva permetria estudiar l’impacte que tenen a escala sistèmica i la manera com influeixen a l’envelliment i les malalties que típicament s’hi associen, des de l’osteoartritis fins al càncer.
Identificar correctament les cèl·lules zombis
És per això que la caracterització de les molècules i senyals biològiques distintives de les cèl·lules senescents, diferents dels de les cèl·lules proliferatives convencionals, és un element clau per a l’estudi de la senescència i les seves implicacions. Fins ara s’anava força a cegues en la determinació de la senescència, però el projecte internacional en què col·labora el CSIC pretén facilitar aquesta tasca, gràcies a l’elaboració d’una guia bàsica que recopila els marcadors i característiques principals de les cèl·lules zombis. La idea és que sigui una guia utilitzada internacionalment en recerca bàsica de l’envelliment cel·lular, que aspira a ser igual d’útil que la famosa guia que Hanahan i Weinberg van desenvolupar el 2011 per a caracteritzar i entendre les cèl·lules canceroses.
En aquest sentit, l’aportació del CSIC se suma a una allau de novetats en l’estudi de l’envelliment que el converteix en un camp d’interès emergent en la biomedicina. Per exemple, sense anar gaire lluny, fa només uns mesos, un estudi de la Universitat de Stanford va col·locar una etiqueta numèrica a la vellesa a partir de l’anàlisi dels nivells variables de milers de proteïnes de 4.000 participants d’entre 18 i 95 anys. Els investigadors van posar nom a tres onades d’envelliment definides d’acord amb l’augment, primer progressiu i després exponencial, de proteïnes relacionades amb malalties típiques de la vellesa, definint els 34 anys com el final biològic de la joventut i l’inici de l’edat adulta, que perdura fins als 60, quan es comença a envellir. Però no és fins als 78 que, segons els científics americans, s’és oficialment vell.
Altres estudis han posat el focus en l’estudi de la microbiota intestinal de poblacions que han demostrat ser extremadament longeves, com la japonesa, o en la investigació exhaustiva d’éssers vius que són considerats amortals. Es parla d’amortalitat i no d’immortalitat, en el sentit que aquests éssers són capaços de viure de manera indefinida, sense mostrar signes biològics d’envelliment o deteriorament cel·lular, però continuen sent formalment mortals i poden morir per altres causes diferents de l’edat. Alguns exemples en són les hidres, petits invertebrats d’aigua dolça, amb una gran capacitat per fer tombarelles, que poden regenerar-se eternament gràcies a una potent població de cèl·lules mare, o les llagostes americanes, que no envelleixen i creixen indefinidament durant tota la seva vida, veient-se obligades a renovar periòdicament l’exoesquelet que les recobreix per sobreviure i no col·lapsar dins la seva pròpia cuirassa.
