Els oceans han jugat un paper clau des de l’inici dels temps fins a l’actualitat, un dels exemples clars han estat les rutes marítimes que han obert les nacions al món i que han permès obrir les portes dels països a tothom. Més enllà dels aspectes més ‘superficials’ dels oceans, aquests també han jugat un paper clau en els canvis ambientals, la generació d’ecosistemes i la proliferació i manteniment de la vida humana.
Ara, un estudi de Jonathan Lauderdale, científic investigador del Departament de Ciències de la Terra, Atmosfèriques i Planetàries del Massachusetts Institute of Technology -que s’ha publicat a la revista científica Nature– adverteix dels perills que els canvis en els corrents oceànics poden desencadenar per a la supervivència dels humans, ja que una més dèbil pot augmentar la quantitat de C02 que s’acumula a l’atmosfera i augmentar les temperatures globals, accelerant el canvi climàtic i complicant -encara més, la supervivència del planeta.
L’alentiment dels corrents oceànics
L’estudi alerta que a mesura que els oceans es vagin afeblint podrien alliberar més carboni de les profunditats oceàniques a l’atmosfera. Un fet que ve motivat per la retroalimentació entre el ferro disponible a l’oceà, el carboni i els nutrients que sorgeixen, els microorganismes de la superfície i els lligants. L’alentiment dels oceans fa que aquests elements acabin interactuant entre ells i perpetuïn un cicle que augmenta la quantitat de carboni que l’oceà allibera a l’atmosfera.
Lauderdale assenyala que “en aïllar l’impacte d’aquesta retroalimentació, veiem una relació fonamentalment diferent entre la circulació oceànica i els nivells de carboni atmosfèric, amb implicacions per al clima”, un fet que ha suposat tot un canvi pel que fa al que els investigadors creien envers el comportament dels oceans. L’investigador clama que “no podem comptar que l’oceà emmagatzemi carboni a les profunditats oceàniques en resposta a futurs canvis en la circulació”. “Hem de ser proactius en la reducció de les emissions ara, en comptes de dependre d’aquests processos naturals per guanyar temps i mitigar el canvi climàtic”, afegeix.
A més, l’autor de l’estudi adverteix que “alguns models climàtics prediuen una desacceleració del 30 % en la circulació oceànica a causa de la fosa de les capes de gel, en particular al voltant de l’Antàrtida. Aquesta enorme desacceleració en la circulació oceànica podria ser en realitat un gran problema: a més d’una sèrie d’altres problemes climàtics, no només l’oceà absorbiria menys CO₂ antropogènic de l’atmosfera, sinó que això es podria veure amplificat per una desgasificació neta de carboni de l’oceà profund, cosa que portaria a un augment imprevist del CO₂ atmosfèric i a un escalfament climàtic encara més gran”.
La retroalimentació
La investigació alerta que com més feble és la circulació de l’oceà, menys carboni i nutrients extreu l’oceà de les profunditats. Uns fets que fan que el fitoplàncton que hi ha a la superfície tindrà menys recursos per créixer i produirà menys lligands. Això suposarà que s’utilitzi menys ferro a la superfície i es redueixi encara més la població de fitoplàncton; fet pel qual s’absorbirà menys diòxid de carboni de l’atmosfera i es consumirà menys carboni de les profunditats de l’oceà.
