En els darrers 20 anys les televisions han apostat per un format com els ‘realities’, un format en el qual es basa de la transmissió de la vida de persones en temps real i el qual el seu màxim exponent va ser Gran Hermano i la seva estrena l’any 2000 a l’Estat espanyol. Ara un nou estudi impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya alerta dels perills que suposa aquest tipus de programes televisius per a la salut humana.
El format televisiu té un mecanisme relativament senzill, ja que s’utilitzen els cliffhanger -recursos que tallen la narració en els moments de màxima tensió i que provoquen que l’espectador vulgui veure més contingut-. A més, aquest recurs va acompanyat de l’avançament d’imatges, que serveix com a reclam per l’audiència. “Són reforçadors psicològics bastant similars als que s’utilitzen en les màquines escurabutxaques”, alerta Aleix Comas, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
Un dels altres aspectes que destaquen sobre la funcionalitat d’aquests programes i la facilitat que tenen per enganxar és la morbositat i el voyeurisme, dos aspectes que permeten a l’espectador veure persones reals que se sotmeten a situacions noves i d’intimitat que no podrien presenciar-se d’una forma habitual. A més el format dels programes pot posar l’espectador en la pell del concursant i identificar-s’hi, un fet fa que es vulgui “veure com resolen la seva situació particular i si és útil o no per a nosaltres”.
Els investigadors alerten que el consum excessiu d’aquest tipus de continguts pot generar “una pèrdua de referències i de criteris per establir relacions interpersonals sanes; una comparativa constant amb els personatges que faciliti una sensació de ser menys, amb la consegüent baixada d’autoestima, o una dificultat per afrontar i gestionar els problemes personals propis en evadir-nos amb aquest contingut constantment”.
Els mems, un factor clau
Els autors de l’estudi assenyalen que gran part de la fama que guanyen aquest tipus de continguts arriba a través dels mems i el soroll generat a les xarxes. Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME) assenyala que “l’aposta dels realities per part de les cadenes de televisió es basa precisament en la seva capacitat de generar conversa en paral·lel a la retransmissió, la qual cosa permet no només crear comunitat, sinó també amplificar l’abast del programa i atreure noves audiències, seduïdes per aquest rum-rum que provoquen determinades situacions”. “En el moment en què un gran nombre de persones parla del reality, es genera una pressió grupal perquè tu també el vegis: o el veus i formes part del grup en la conversa o estàs fora”, afegeix Comas.
