Catalunya és una terra de boscos. Els seus usos, siguin industrials o d’oci, repercuteixen a l’economia catalana i a les vides dels catalans. Per això evitar que es produeixin incendis als boscos és un dels grans reptes que any rere any s’enfronten les administracions del país. Però els treballs per evitar el foc (o la intervenció posterior després de l’incendi) són una cursa de fons que s’ha de preparar durant tot l’any. En una conversa amb MÓN Planeta, els experts del Projecte Boscos de Muntanya, de la Universitat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya assenyalen dos factors, entre els milers que hi ha, que són claus per evitar el foc al bosc: La prevenció i la consciència.
Per preservar els boscos de Catalunya i que no es produeixin incendis hi ha un munt de treball amagat, un treball que no llueix tant com podria ser una intervenció heroica dels bombers, però que probablement té una importància molt més fonamental per als ecosistemes catalans. José Ángel Terés, cap de la Secció de Gestió de la Prevenció d’Incendis Forestals i enginyer forestal al departament d’Acció Climàtica explica que es divideixen entre els “treballs de camp”, que són la “construcció d’infraestructures per reaccionar a l’incendi o el manteniment de camins”, mentre que, per altra banda, hi ha les tasques de manteniment, com pot ser crear dipòsits d’aigua o establir les zones estratègiques de gestió forestal -espais on la vegetació es rebaixa i s’elimina el possible combustible, i que des d’allà els bombers puguin combatre-.
Unes actuacions als boscos que no gaudeixen de la gran repercussió mediàtica, tal com explica David Montserrat, membre del grup de Climatologia del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, “el no incendi mai serà notícia” i destaca que “els incendis es treballen a l’hivern”. Unes actuacions que elogia Andreu González, director i fundador del Projecte Boscos de Muntanya “m’agrada reconèixer la feina que es fa, tenim molts bons tècnics, si no mireu Portugal i Grècia”. González, però, també assenyala un problema per a efectuar aquests treballs: “l’atomització de propietaris és molt gran, i a més tenim un repte principal, que és el repte demogràfic”.
Consciència de la població i autoprotecció
Un dels detalls que assenyalen els experts és el paper individual que juguen les persones. Un factor molt important, ja que el 76 % de la superfície forestal de Catalunya és privada. José Ángel Terés apunta a un factor fonamental: l’autoprotecció “perquè si t’arriba un foc no et moris”. El cap de la Secció de Gestió de la Prevenció d’Incendis Forestals explica que per llei ha d’haver-hi un espai defensable de 25 metres al radi dels edificis i les urbanitzacions i ha d’estar desbrossat. Terés assenyala que l’acció individual és clau per ajudar als bombers, ja que “han de salvar les persones, no el bosc. Si les persones estan protegides els bombers poden treballar, però si no el foc avança”.
Per això els experts coincideixen en el fet que un factor clau és la percepció que la gent té del bosc i del terreny forestal. José Ángel Terés demana que “l’usuari ha de ser conscient de l’entorn en el qual viu, a on va i no pot pretendre que l’entorn s’adapti a la seva manera de fer. Has de ser conscient que no és el mateix una ciutat que un bosc, t’has de preocupar d’on vas i saber que les coses que fas tenen conseqüències”. Terés, a més, es mostra molt contundent amb un dels lemes que més s’ha estès per la població catalana, que és el de ‘La muntanya és de tots’, una frase que nega a l’instant, ja que per a Terés “la muntanya no és de tots, hi ha propietats” i posa un exemple de l’impacte que suposa el canvi ciutat-bosc i la percepció dels catalans, ja que “s’han multiplicat les poblacions de gossos a la ciutat i quan van al bosc els porten deslligats. Això està provocant atacs als ramats i que al Montseny i el Pirineu s’hagi establert l’obligació de portar-los lligats”.
David Montserrat i Andreu González demanen una acció concreta a les administracions: campanyes de conscienciació. Montserrat posa d’exemple Suïssa, on “s’han bolcat i s’han esforçat perquè s’inverteixi en el seu paisatge i les muntanyes estiguin cuidades amb màrqueting i publicitat”. González assenyala que s’ha de fomentar un “consum de proximitat, consumir productes de país”, un motiu econòmic que va lligat a l’abandonament de pobles per falta de treball o no poder sobreviure amb l’activitat econòmica, un fet pel qual González demana tenir “responsabilitat cívica”, ja que perquè “no es cremi el bosc cal que no perdem els pobles”.
Per la seva banda, José Ángel Terés explica que “les campanyes publicitaries ja les coneix la gent” però que la majoria de problemes, accions incíviques que embruten el bosc i poden incrementar el risc d’incendi es produeixen des de la “manca d’empatia o el desconeixement, una manca de respecte a la població local”.
Un perill constant
Terés i Montserrat coincideixen en un fet: el perill d’incendi no és només característic de l’estiu. José Ángel Terés assenyala que “el perill d’incendi és molt complex i s’està desestacionalitzant”, un fet que també constata David Montserrat, que explica que la tipologia dels incendis a Catalunya eren els “incendis per vent”, una tendència que va començar als anys 90, quan “comencem a tenir incendis per calor en una dinàmica de canvi climàtic”. “Els incendis a Catalunya no són per vent, són calor i sequera combinades amb vent. No pot haver-hi un incendi en qualsevol moment de l’any, però s’està perdent l’estacionalitat”.
