L’habitabilitat de Mart és una de les grans obsessions de la comunitat científica. Ara un nou estudi dirigit per la investigadora Sarah Steele, de la Universitat de Griffin, assenyala que la vida a Mart podria haver sobreviscut fins fa 3.900 milions d’anys, uns 200 milions més del que la comunitat científica creia.
Per esbrinar-ho, els investigadors han utilitzat una simulació per estimar l’edat del camp magnètic marcià. Steele i el seu equip del Laboratori de Paleomagnètica de Harvard aposten perquè el camp magnètic va estar més present més temps del que apunten les estimacions actuals amb les quals treballa la comunitat.
Com arriben a la conclusió?
Steele i el seu equip van fer experiments en els quals simulaven els cicles de refredament i magnetització dels cràters marcians, uns cràters que són febles magnèticament i assenyalen que això podria suposar que es va formar posteriorment a què el camp magnètic (dinamo) s’apagués. Els científics van arribar a aquesta conclusió utilitzant els principis bàsics del paleomagnetisme -els minerals ferromagnètics a la roca s’alineen amb els camps magnètics circumdants quan la roca està calenta, però es fossilitzen un cop s’ha refredat-.
Les conques de Mart, que tenen camps magnètics febles, porten als científics que es van formar enmig de roques calentes un cop el camp magnètic de Mart es va apagar. Malgrat això, els investigadors expliquen que no és necessari el moment d’apagat per explicar aquesta formació dels cràters, ja que es podrien haver format quan la dinamo de Mart estava experimentant una inversió de polaritat (els pols nord i sud intercanviaven llocs), fet que pot explicar per què aquestes conques tenen senyals magnètics febles.
La investigadora assegura que presentar nous aspectes en una teoria que fa molts anys que està establerta li genera estrès, però assenyala que estan “tractant de respondre preguntes primàries i importants sobre com tot va arribar a ser com és, fins i tot per què tot el sistema solar és com és”. “Els camps magnètics planetaris són la nostra millor sonda per respondre moltes d’aquestes preguntes, i una de les úniques formes que tenim d’aprendre sobre els interiors profunds i les primeres històries dels planetes”, afegeix Steele.
