Unes mostres de pols lunar recollides per la missió Apol·lo 17 de la NASA el 1972 han revelat que el nostre satèl·lit té 40 milions d’anys més del que es pensava fins ara. En un estudi publicat a la revista ‘Geochemical Perspectives Letters’, un equip d’investigadors ha analitzat aquest material, calculant l’edat d’uns cristalls de zirconi i reconstruint la formació de la Lluna.
Anàlisi de la desintegració radioactiva
L’anàlisi es va fer àtom per àtom per tal de comptar quants d’ells havien experimentat desintegració radioactiva. Quan es produeix aquest fenomen, els àtoms alliberen protons i neutrons i es converteixen en elements diferents. És el cas de l’urani, per exemple, que es converteix en plom. Com que el coneixement del temps que triga a passar això és prou conegut, es pot calcular l’edat d’una mostra a partir del decaïment.
Una col·lisió cataclísmica
Fa més de 4.000 milions d’anys, durant la formació de la Terra i el Sistema Solar, un objecte de la mida de Mart va xocar contra la Terra, trencant-ne un tros enorme que va acabar originant la Lluna, i fonent una gran quantitat de roca que, a dia d’avui, es troba a la seva superfície. Quan es va refredar, afirmen els científics, es van formar els cristalls de zirconi, i per tant calcular-ne l’antiguitat pot ajudar-nos a saber l’edat mínima de la Lluna.
Per saber-ne l’edat màxima possible, però, calia fer servir una altra tecnologia, per buscar àtoms al seu interior i veure de què són. Després de determinar els materials de la mostra i fer-ne la datació radiomètrica, els investigadors van concloure que els cristalls més antics tenen uns 4.460 milion d’anys. Aquesta és, doncs, la possible edat de la Lluna, un satèl·lit crucial per al funcionament de la Terra ja que n’estabilitza l’eix de rotació i crea les marees, donant algunes de les condicions clau perquè el nostre planeta sigui com el coneixem.
