Com els tigres a Indonèsia i l’Índia o els lleons als països africans, els llops són els grans depredadors naturals d’Europa. Són l’espècie de cànid més grossa del planeta, amb un pes mitjà de 40 kg, i un marcat comportament social. La seva gran resiliència i adaptabilitat el van ajudar a poblar la major part de l’hemisferi nord del planeta durant segles, estenent-se al llarg de Nord-amèrica, Euràsia i el Pròxim Orient, i ajudant a mantenir l’estabilitat dels ecosistemes dels quals formaven part.
Però actualment la situació no és així. La distribució mundial del llop es va veure brutalment reduïda en els últims 200 anys per culpa de l’activitat humana i la caça indiscriminada dels segles XIX i XX, fins al punt que va empènyer l’espècie a les portes de l’extinció a Europa. En els últims 45 anys s’ha reconduït parcialment la situació, amb mesures estrictes de protecció pel llop en la Convenció de Berna que han aconseguit que la població europea s’hagi doblat d’11.193 a 20.300 exemplars en una dècada. Ara bé, el passat 26 de setembre es va proposar una reducció de l’estatus de protecció de l’animal que, entre altres coses, permet que cada país de la Unió Europea fixi una quota anual de llops a matar. Excusada darrere del suposat perill que implica l’augment de llops per als humans i, sobretot, pels danys ocasionats als ramats de muntanya, però amb un rerefons polític innegable, la proposta va ser acceptada i aprovada a principis d’aquest desembre pel comitè del Consell d’Europa per a la Convenció de Berna a petició de la Unió Europea. Ara caldrà veure com s’aplica aquesta decisió a cada estat membre, ja que a l’estat espanyol, on hi ha pocs llops, el grau de protecció ja era més alt.
Aquesta decisió no està només mal informada, sinó que pot constituir un precedent perillós en contra dels esforços de conservació i protecció de fauna salvatge. La població de llops a Europa ha crescut, afortunadament per a l’ecosistema, però encara està lluny de recuperar els números desitjables. I els dos pilars fonamentals sobre els quals se sustenta la proposta de rebaixa de protecció (el perill per als humans i els ramats de bestiar), es rebaten amb dades oficials.
Els llops no ataquen els humans: és més fàcil ser ferit per una vaca
Per una banda, segons l’Institut Noruec de Recerca per la Natura, el risc que un llop ataqui un humà no és nul, però és massa baix per poder-se calcular i, de fet, com apunta Rewilding Europe, és irònicament més baix que el risc de ser ferit per una vaca. Els llops són animals esquius per naturalesa que eviten el contacte amb els humans sempre que sigui possible en considerar-los una amenaça potencial.
Per altra banda, si bé el dany que provoquen els llops als ramats de muntanya és real, l’impacte de l’activitat dels llops en els ramats europeus és molt petit. Es calcula que els llops són responsables de la mort de prop de 40.000 ovelles i cabres l’any dels 68 milions d’exemplars que pasturen per Europa (un 0,065% del total). És cert que l’impacte econòmic que pot suposar individualment per als ramaders afectats és substancial i s’ha d’adreçar adequadament, però la resposta no és rebaixar la protecció i permetre la caça del cànid. La resposta és aprendre a conviure-hi. Existeixen alternatives per fer-ho, que ja s’estaven posant en marxa en diversos països en favor de la convivència, com poden ser la instal·lació de tanques elèctriques, el tancament nocturn del bestiar en corrals o l’entrenament de gossos de protecció de ramats.
La caça del llop, contraproduent per als mateixos ramaders i perjudicial per a l’ecosistema
A més, la caça del llop podria resultar ser una mesura extremadament contraproduent i molt perjudicial. Contraproduent perquè els llops s’organitzen en manades de 5 a 8 exemplars i s’han especialitzat en la caça cooperativa per abatre preses, grans com ara cérvols o senglars. Si la manada es fragmenta o redueix per la mort d’alguns dels individus que la formen per acció dels caçadors (humans), la caça cooperativa d’aquell grup de llops es complica i fa més possible que busquin preses més fàcils i accessibles, com ara els ramats de bestiar.
I és perjudicial perquè els llops són una peça vital de l’ecosistema. Són el que es consideren “espècies clau” (keystone species), sense les quals l’ecosistema on viuen es veuria forçat a canviar radicalment perquè no hi hauria cap altra espècie capaç d’omplir el seu nínxol ecològic. El motiu és senzill i té un efecte dòmino a gran escala: com a superdepredadors a la punta de la cadena alimentària, els llops ajuden a mantenir l’equilibri de l’ecosistema. Controlen la distribució i població d’un gran nombre d’espècies de presa –des de cérvols fins a conills, ratolins o ocells– a través de la depredació directa o pels canvis conductuals i fisiològics que els provoquen per la seva simple presència (el que es coneix com a “ecologia de la por”). I també ajuden a limitar la dispersió de malalties menjant-se animals malalts.
Per això, els llops són necessaris i el seu retorn a Europa és més que beneficiós. En definitiva, tot i que els científics confien que la decisió de la Comissió Europea no és desastrosa per l’espècie perquè la població europea és prou saludable per aguantar-la (encara que podria ser fatal per a poblacions locals), és un pas enrere en matèria de conservació i protecció de fauna salvatge tan surrealista que frega la ciència-ficció. Ni la Caputxeta Vermella, ni Pere i el Llop, ni els Tres Porquets. El llop no és el dolent d’aquesta pel·lícula, ni de cap altra. Els humans han d’aprendre a conviure-hi, no perseguir-lo.
