Un equip de l’Institut de Recerca Georgia Tech, als Estats Units, ha anunciat que ha fet un gran salt en la investigació per aconseguir guardar informació en molècules d’ADN. Aquest sistema d’emmagatzematge, molt més compacte i durador que els discos durs que emprem actualment, permetria tenir moltíssimes dades en un espai ínfim i durant milers d’anys.

En declaracions a la cadena britànica BBC, Nicholas Guise, investigador en cap de l’equip responsable d’aquest avenç, afirma que la densitat d’informació que han aconseguit al xip que han creat és 100 cops superior a la dels aparells que es comercialitzen actualment emprant una tecnologia semblant, que només és a l’abast d’uns pocs. Perquè ens en fem una idea, de la capacitat del nou xip, totes les pel·lícules de la història podrien cabre en menys espai que un terròs de sucre.

Seqüència d'ADN | Amy Taylor / Flickr
Seqüència d’ADN | Amy Taylor / Flickr

L’emmagatzematge d’informació en ADN consisteix a crear cadenes uniques a partir de les conegudes lletres de l’ADN, que es fan servir com els zeros i uns del codi binari dels ordinadors actuals. Els quatre compostos químics a què corresponen -adenina, citosina, guanina i timina- codifiquen la informació de tots els éssers vius. És per aquestes possibilitats que la investigació en emmagatzematge d’informació en ADN està atraient tanta atenció.

En aquest cas, el xip on es fa créixer l’ADN medeix uns 2,5 centímetres quadrats i permet que diverses cadenes es formin alhora, accelerant el procés de guardar les dades. Un cop tota la seqüència de lletres està completada, l’ADN es pot treure del xip i assecar-lo perquè duri tant de temps com calgui.

Cadena d'ADN  | Wikimedia Commons
Cadena d’ADN | Wikimedia Commons

El problema més gran, més enllà d’aconseguir que aquest experiment funcioni a escala industrial, és reduir-ne el cost, és clar, i és per això que hi ha dues companyies biotecnològiques que ja treballen amb Georgia Tech per mirar de fer una demostració comercial d’aquesta tecnologia.

A causa de la dificultat per escriure i llegir la informació, els primers usos que se’n farien és per a sistemes d’emmagatzematge a llarg termini que, a dia d’avui, continuen fent servir cintes magnètiques que tenen una vida aproximada de deu anys. Amb aquesta tecnologia, en canvi, es podria guardar la mateixa informació en un espai ínfim i durant milers d’anys sense haver de preocupar-se de res més.

De moment, però, encara caldria superar un altre obstacle: la informació emmagatzemada en ADN té un número d’errors força superior als sistemes actuals. Aquest serà, també, un dels camps en què treballaran els investigadors d’ara endavant.

Nou comentari