Un equip d’investigadors de la Universitat de Surrey, a Anglaterra, ha presentat en un article publicat a la revista ‘Scientific Reports’ una nova manera de fabricar plaques solars de perovskita a gran escala, que podria facilitar molt la seva producció industrial per a usos comercials. Així, aquesta alternativa té un cost més baix, una eficiència que pot ser igual o superior i, a més, permet fer plaques més grans, primes i flexibles.
Un “material miraculós”
És per tot això, explica el mateix equip, que la perovskita és considerat un “material miraculós”. Tal com explica el doctor Ehsan Rezaee, investigador postdoctoral a l’Institut de Tecnologia Avançada (ATI) de la Universitat de Surrey i líder de l’equip que ha fet aquest nou avenç, el sue objectiu és simplement “produir els components de les plaques solars amb tinta de perovskita“.
Aquesta possibilitat, tot i que reconeix que “no és una nova tecnologia”, fins ara no es podia dur a gran escala, ja que “el procés de fabricació ha d’estar altament controlat i optimitzat” per tal d’obtenir ‘films’ de perovskita “de puresa extrema, bona cristal·linitat i una cobertura completa de l’àrea de deposició”. Així, gràcies al nou mètode que han dissenyat, els investigadors afirmen que han trobat “una manera ràpida i reproduïble” de fabricar aquesta part essencial de les plaques solars “a escala massiva”, cosa que “aplana el camí pel seu ús en mercats comercials“.
La perovskita, la base de les plaques del futur
A més de ser barates, lleugeres i amb la possibilitat de ser rígides o flexibles segons es desitgi, cosa que dóna moltes més possibilitats no només a la seva instal·lació sinó també al seu transport, la perovskita també pot generar electricitat captant les parts no-visibles de l’espectre de la llum.
És per això, i per les seves propietats elèctriques, òptiques, magnètiques i catalítiques, que la perovskita ha estat molt estudiada durant els darrers anys. De fet, l’eficiència de la conversió d’energia de les plaques solars d’aquest material ha passat, en només 12 anys, del 3,8% a superar, en alguns casos, el 25%. Trobar una manera de fabricar-ne a gran escala, i també aconseguir limitar-ne la degradació a un nivell semblant al del silici, han estat, fins ara, els principals obstacles a la seva arribada als mercats.
