Durant els darrers trenta anys, més de la meitat dels llacs més grans del món s’han assecat i encongit. En un estudi publicat a la revista ‘Science’, un equip d’investigadors alerta d’aquest procés, que sembla que avança sense aturador, i també dels problemes enormes que pot dur, no només a la flora i la fauna salvatge sinó també als humans.
La font d’aigua d’una quarta part de la població mundial
D’una manera semblant a com passa amb les glaceres, hi ha una quantitat enorme de persones que depenen dels llacs per obtenir aigua de boca i també per a regar. Segons els càlculs, de fet, aproximadament una quarta part de la població mundial els necessita per assegurar la disponibilitat d’aquest recurs. A més, però, que els llacs s’assequin també amenaça la supervivència d’ecosistemes sencers i d’aus migratòries i, fins i tot, pot provocar tempestes de pols tòxica que alcin els sediments del fons del llac.
En aquest treball, els investigadors han fet servir dades i imatges obtingudes per satèl·lit entre els anys 1992 i 2020 per calcular la superfície i el nivell de l’aigua de gairebé 2.000 llacs, que suposen el 96% de la capacitat total. Alhora que seguien l’evolució d’aquestes masses d’aigua, també van fer servir dades poblacionals per calcular quantes persones viuen a prop de cadascun dels llacs i, per tant, com podrien veure’s afectades.
Resultats tan clars com preocupants
Els resultats obtinguts són més que clars: un 53% dels llacs més importants del món han patit retrocessos significatius i, en canvi, només un 22% contenen més aigua que fa trenta anys. Així, i en total, els investigadors estimen que en els 28 anys que cobreix l’estudi s’han perdut aproximadament 600 quilòmetres cúbics d’aigua dolça, un volum que equival a 1.500 vegades la capacitat màxima del pantà de Rialb, el més gran de Catalunya.
Pel que fa a les causes d’aquest retrocés tan pronunciat, les simulacions dutes a terme pels investigadors deixen ben clar que, en el cas dels llacs naturals, el canvi climàtic i el consum d’aigua per part dels humans en són els responsables principals. Als embassaments, en canvi, les dades apunten que la pèrdua de capacitat es produeix, principalment, per l’acumulació de sediments.
