Els científics afirmen que, si no s’hagués prohibit el CFC a nivell mundial el 1987, a dia d’avui ens trobaríem davant d’una catàstrofe climàtica global. En un article publicat a la revista ‘Nature’ ha analitzat què s’ha aconseguit des d’aleshores en la protecció de la capa d’ozó del nostre planeta i, també, què hauria passat si no s’hagués aprovat el Protocol de Montreal, que prohibia les substàncies que havien fet que s’aprimés, creant el famós “forat de la capa d’ozó” que va ser, durant els anys 80 i 90, un dels problemes mediambientals amb més ressò.
Doncs bé, la primera conseqüència de no haver existit el Protocol de Montreal, que l’exsecretari general de l’ONU, Kofi Annan, va anomenat “l’acord internacional més exitós”, és que l’augment de l’ús dels CFCs hauria reduït encara més la capa d’ozó i hauria exposat més el planeta a la llum ultravioleta provinent del Sol. A més, el fet que aquests gasos també tinguin un efecte hivernacle potent hauria contribuït a l’escalfament global fins al punt que, a finals d’aquest segle, la previsió és que la temperatura de la Terra hauria augmentat 2,5ºC respecte els nivells preindustrials.
Això hauria estat en part acció directa del CFC i en part indirecta, ja que quan les plantes reben massa radiació ultravioleta no creixen tan bé ni capturen tant diòxid de carboni com és habitual. Segons els càlculs, a dia d’avui hi hauria 580.000 tones menys de carboni emmagatzemats als sòls i la vegetació de la Terra i a l’atmosfera, en canvi, la concentració de diòxid de carboni seria entre un 40 i un 50% superior a l’actual, és a dir, entre 165 i 215 parts per milió més.
Tal com es pot veure, doncs, aquella decisió presa fa més de trenta anys va tenir un paper decisiu en les condicions de vida al nostre planeta a dia d’avui, i serveix com a exemple dels èxits que es poden aconseguir si els governs del món es prenen seriosament els reptes mediambientals. Lamentablement però, fins ara els acords per lluitar contra el canvi climàtic no han tingut el mateix èxit.
