L’extensió de gel de l’oceà Àrtic ja ha arribat al mínim anual de cada estiu, encongint-se fins que, el passat 16 de setembre, cobria una superfície de 4,72 milions de quilòmetres quadrats. Segons les dades que ha fet públic el Centre Nacional de Dades de Neu i Gel dels Estats Units (NSIDC, per les seves sigles en anglès), aquest estiu, que ha estat relativament fred i ennuvolat als septentrions del planeta, ha fet que l’extensió mínima de gel fos la més gran des de 2014, ocupant 1 milió de quilòmetres quadrats més que l’any passat.
De fet, si el 2020 el mínim estival de l’Àrtic es va situar en el segon punt més baix des que es van començar a fer observacions per satèl·lit fa més de 40 anys, en aquesta ocasió la xifra ha estat la dotzena més baixa. Tot i això, no hi ha lloc per a l’optimisme: la tendència dels darrers anys continua sent a la baixa, malgrat que la variabilitat natural pugui, com enguany, maquillar els efectes innegables de l’escalfament global. Si observem tota la sèrie de dades recollides, ens adonarem que la superfície mínima que ocupa el gel de l’oceà Àrtic s’ha anat reduint a un ritme del 13,1% cada dècada, i que els darrers quinze anys han registrat les quinze extensions més baixes. El mínim es va produir el 2012, quan una tempesta molt violenta a accelerar la desaparició d’un gel que ja era a mig fondre.
Enguany, les regions àrtiques han viscut un estiu fred i ennuvolat, atípic, causat parcialment per un patró de baixes pressions atmosfèriques. Durant el juny i el juliol, aquestes pressions van impedir que els aires càlids del sud hi penetressin, i això va fer que el gel no es fongués tant, juntament amb el fet que les baixes pressions faciliten la formació de núvols, que bloquegen la llum solar.
