Les aigües subterrànies que corren pel subsol de l’Àrtic a causa de la fusió del permagel poden transportar diòxid de carboni i metà fins al llacs, augmentant els efectes del canvi climàtic. Aquest transport ha estat quantificat per primer cop en un treball publicat a ‘Nature Communications’ i dirigit per Carolina Olid, professora de la Universitat de Barcelona (UB).
El permagel és el sòl que es manté congelat en alguns indrets del planeta. En aquest estudi, s’afirma que l’augment de les temperatures potenciarà la descàrrega de metà des d’ell fins els llacs àrtics a través de l’aigua subterrània, un procés que caldria incloure als models de predicció climàtica, segons afirma Olid. L’Àrtic, a més, és una de les zones més sensibles al canvi climàtic i s’està escalfant molt més ràpid que la mitjana global.
Un procés que mai no s’havia estudiar atentament
Aquest nou treball ha pres com a model llacs àrtics del nord de Suècia, una regió de permagel esporàdic on entre el 10% i el 50% del sòl sempre està congelat, mentre que la capa de sobre, la coneguda com a ‘capa activa’, es congela i descongela cada any. En aquesta zona, les temperatures mitjanes han augmentat considerablement els darrers anys i superen els 0ºC, de manera que el permagel, amb molta matèria orgànica rica en CO2 i metà, es descongela. A través de l’aigua subterrània, el permagel fa de font de gasos als llacs amb què està connectat, que finalment els emeten a l’atmosfera i contribueixen a l’escalfament global.
Aquest procés, fins ara, no s’havia estudiat mai en detall, i per resoldre’n els interrogants els investigadors han fet servir el radó, un gas abundant als corrents del subsòl, coma traçador de la descàrrega als llacs. Una tasca difícil i que requereix un gran volum de mostres per obtenir resultats precisos, especialment en sòls rics en molses i amb molta capacitat de retenir aigua com aquests.
El treball, però, ha revelat que el flux d’entrada de metà a través de l’aigua subterrània als llacs és més intens a l’estiu, a causa de l’augment del volum d’aigua que circula pel subsòl tant pel desgel com per les pluges i, a més, perquè les temperatures més altes d’aquests mesos afavoreixen la producció de metà al sòl. El canvi climàtic, explica Olid, augmentarà la quantitat de gasos que es transporten als llacs, fent cada cop més intens aquest procés.
Efectes més enllà de l’escalfament global
El CO2 i el metà, però, no són l’únic que conté el permagel, que també té quantitats elevades de nutrients, metalls i contaminants que poden impactar negativament en el medi natural dels llacs i els seus ecosistemes, així com també els de les torberes. Així doncs, els efectes de l descàrrega d’aigua subterrània poden impactar en tota la cadena tròfica del llac i també dels rierols o rius interconnectats i, d’aquí, als serveis ecosistèmics que aporten els recursos naturals a tota la societat, com recorda Olid.
De moment és complicat saber quines zones del planeta patiran un desglaç del permagel més ràpid o acusat. En alguns llocs els llacs es dessecaran, perquè l’aigua marxarà per les escletxes i canals que formi la fusió del gel. D’altres, en canvi, expandiran els seus marges, o fins i tot apareixeran nous llacs en depressions del relleu. Entre tota aquesta incertesa, afegir la descàrrega de l’aigua subterrània als models climàtics millorarà les previsions d’emissions de metà dels llacs. Això, conclou Olid, permetrà avaluar el paper dels llacs al cicle del carboni i si funcionen com a fonts o com a embornals de gasos d’efecte hivernacle, una informació “clau”, explica, per desenvolupar “polítiques de conservació adequades”.
