La fusió de les masses de gel dels pols s’està accelerant de manera innegable, segons un nou informe publicat a ‘Earth Science System Data’ i elaborat per un projecte amb col·laboració de les agències espacials europea i nord-americana. El document, que posa xifres a la quantitat de glaç que s’ha perdut entre 1992 i 2022, calcula als pols han desaparegut unes 7.560.000.000.000 tones.
Una avaluació de totes les dades disponibles
Per posar-ho en una imatge que puguem entendre, si tot aquest gel tingués la superfície d’un glaçó, tindria 20 quilòmetres d’alçada, i la tendència és a que es fongui cada vegada més ràpidament, ja que set dels deu anys en què ha desaparegut més gel han tingut lloc durant els últims 10 anys. L’informe, resultat de l’Ice Sheet Mass Balance Intercomparison Exercise, o Imbie, és el tercer que es fa fins ara, i compta amb totes les dades per satèl·lit que hi ha disponibles ara mateix, incloses les observacions d’unes 50 missions a l’espai des de 1992, quan la tecnologia va arribar a un punt on estudiar l’elevació i la velocitat a què es mou el gel es va poder començar a fer de manera habitual.
Una contribució creixent a la pujada del nivell del mar
Aquesta pèrdua de massa de gel de Grenlàndia i l’Antàrtida és responsable d’una quarta part de tota la pujada del nivell del mar del món des dla’eshores, uns 21mm, cinc vegades més que fa trenta anys. D’aquests, 13,5mm són a causa de la fusió del gel a Grenlàndia i la resta, 7,4mm, de l’Antàrtida.
Tot això, és clar, està tenint conseqüències molt importants per a les comunitats que viuen a les costes de tot el món, que cada cop estan més amenaçades per l’erosió i les inundacions. Alhora, és aquesta situació la que fa que calgui tenir les millors dades possibles per poder fer estimacions de què passarà en el futur i començar a preparar estratègies de mitigació.
Un dels molts factors que creen un problema global
La pujada del nivell del mar, de fet, no és només a causa de la fusió dels casquets polars sinó també de la de les glaceres de les muntanyes, els canvis en la quantitat d’aigua que hi ha als continents i, especialment, l’expansió termal de l’aigua en un món cada cop més càlid. En el cas dels pols, però, si a principis dels 90 només eren responsables d’un 5,6% de la pujada de les aigües, ara ho són d’un 25,6%. Així doncs, als problemes amb què ja comptàvem, cal sumar-ne un altre de molt més gros i que ho serà cada vegada més.
