Prendre part de moviments activistes contra el canvi climàtic és, alhora, la millor eina per als joves per combatre contra l’ecoansietat. Aquesta ha estat una de les principals conclusions de la XI Jornada Ambiental de Família Torres que, organitzadaper aquesta empresa vitivinícola juntament amb la Universitat de Barcelona i el meteorolòleg Tomàs Molina, aquest dimecres ha tractat tant aquest problema que ha saltat als mitjans de comunicació durant els darrers anys, com les seves causes i possibles solucions, sota el títol ‘Parlem d’ecoansietat: hi ha futur per als joves? Passem a l’acció! Fem de la crisi ecosocial un motor de canvi’.
Durant la presentació, Molina ha recordat els inicis de la Jornada Ambiental, que volia generar un debat universitari, científic i social, que va anar ampliant-se amb el canvi climàtic, les energies renovables… “Per què no s’avança amb més certesa i amb més velocitat?” era la gran pregunta, i calia ajuntar totes les visions i parlar de “coses clares, de veritat”. Enguany, ha reconegut, ha costat trobar ciència sobre l’ecoansietat, “encara hi ha desconeixement”. Cal saber què passa amb els joves, amb la societat, què està passant i si això ens duu a millorar o a l’aïllament personal.
Miquel A. Torres: “és l’hora de rebel·lar-se”
És per això que l’acte ha reunit a l’Aula Magna de la UB dotze experts i activistes climàtics per parlar de l’efecte de la crisi que vivim en la salut mental i en el futur dels joves i com l’angoixa climàtica està generant accions de protesta per part dels qui hauran de viure en un futur amb perspectives força dolentes. Miquel A. Torres, president de Família Torres, ha recordat que, malgrat les alertes i l’emergència clara que vivim, “tot continua igual, no hi ha canvis, no es veu voluntat de canviar radicalment la situació”. “Sis de les deu empreses més grans del món són del sector del petroli”, ha assenyalat”, “i és molt difícil lluitar contra això”. En un moment on “estem superant tots els límits” d’habitabilitat de la Terra, i que això ens pot dur “a l’extinció”, Torres ha citant l’activista Greta Thunberg: “it’s time to rebel”.
Teresa Jordà reivindica una revolució que no deixi ningú enrere
Per la banda política, Teresa Jordà, Consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, ha apuntat que l’ecoansietat no hauria de parlar només dels joves sinó de tothom. “Durant massa anys ens hem pensat que els recursos eren infinits i que ho podiem fer tot que tot s’hi valia”, ha reconegut, com també ha afirmat que “s’ha avançat” en el canvi però “no prou”. Des d’un punt de vista social, a més, ha conclòs Jordà, “estem avançant en la transició energètica”, però cal recordar que “no hi ha cap revolució que no deixi molta gent enrere” i, en aquest cas, hauríem d’evitar-ho.
La secretària d’Acció Climàtica, Anna Barnadas, ha intervingut tot seguit per recordar que els joves sempre s’han enfrontat a grans reptes i el d’avui és la crisi climàtica. No els podem, però, “traslladar la responsabilitat”, perquè de canvi climàtic fa dècades que se’n parla i no se n’ha fet cas fins que el problema no ha estat molt gros. Som “molt reticents als canvis”, ha apuntat, i a més “hem fet de l’economia el puntal màxim del nostre progrés”.
També ha demanat sinceritat: no hem de “salvar el planeta”, el planeta viurà, sinó ser humils i “salvar la vida de la nostra espècie”. El desenvolupament sostenible, ha afirmat, és possible “tenint en compte els factors limitants”. Cal trobar un equilibri per a tots, “desaprendre” a necessitar tanta quantitat de tantes coses, revisar la societat i els seus valors i aterrar-ho tot amb ciència i dades. Així, els joves poden tornar-se resilients, i ser un relleu que, a més, ha reblat, hauria d’entrar en política perquè és la manera de transformar-ho tot.
L’ecoansietat: aspectes mèdics i científics
Al primer bloc de la Jornada, l’ecoansietat ha estat abordada des d’un punt de vista mèdic, descrivint i analitzant què és i per què es produeix. En dues conferències consecutives, la doctora Virginia Krieger, de la Facultat de Psicologia de la UB, i Caroline Hickman, psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Anglaterra) i coautora de l’estudi científic més gran que s’ha publicat sobre aquest problema, han parlat d’aquest problema global i cada cop més prevalent entre els infants i els joves.
Si els efectes del canvi climàtic es presenten de manera aguda (incendis, inundacions…), subaguda (sequeres) o crònica (augment de temperatura), les conseqüències també, anant del trauma directe per un desastre natural a l’angoixa per la incertesa en el futur i la impossibilitat de controlar-lo. En aquest darrer cas, el més comú a la nostra societat, els joves perceben que no tenen futur, que la humanitat està condemnada i que, a més, els governs no responen com cal.
Els efectes d’aquest sentiment de traïció i d’abandó, però, afecten cada persona segons diversos factors protectors i de risc, tant biològics com socials i culturals, per bé que el canvi climàtic i la inacció dels governs són “estressants crònics” que poden tenir impactes negatius a llarg termini fins al punt que, ha afirmat Hickman, es podrien considerar “danys morals”. Tot plegat pot dur a desenvolupar ansietat adaptativa, que Krieger ha considerat normal, però que si la sensibilitat és molt gran i supera la capacitat d’enfrontar-s’hi pot esdevenir patològica, especialment si se suma a trastorns clínics preexistents o latents.
Davant de tot això, les expertes han proposat dues vies complementàries. D’una banda, observar els indicis del desenvolupament d’aquesta angoixa i, des de l’entorn familiar i social, promoure l’alfabetitació ecològica i la implicació dels infants i els joves en accions en favor del medi ambient i la sostenibilitat, a més donar-los estratègies per millorar el benestar emocional. De l’altra, els governs del món haurien de respondre clarament, protegint la salut mental dels ciutadans emprenent polítiques ètiques i col·lectives contra el canvi climàtic per reduir l’estrès i millorar la seva visió del futur, no rendint-se i lluitant per un demà millor.
L’activisme climàtic és una reacció i una necessitat
El segon bloc de la Jornada Ambiental l’ha obert Fernando Valladares, professor del CSIC, que ha coincidit en què l’ecoansietat és una reacció a una situació molt greu i que s’ha de combatre des de l’arrel. Actuar millora l’ecoansietat, i l’activisme és una possible teràpia alhora que un bé per al planeta. D’altra banda, ha dit, també hi ha qui reacciona amb ira, canalitzant la preocupació d’una manera que pot dur a un activisme més intens i que trenqui inèrcies. És el que hi ha darrere de ‘Fridays for Future’ o les accions a museus d’art d’arreu del món, un moviment social que “no es pot ignorar i té una gran potència”.
Connectar aquestes dues reaccions, ha reblat, no només és molt important per poder canviar les coses sinó també “molt saludable” per a les persones i els col·lectius. Unint-los i fomentant-los, es pot generar un “cercle virtuós” que els salvi del “precipici” cap on ens dirigim. És per això que ha convidat tothom a actuar per aconseguir el trencament que necessitem.
L’activista climàtica alemanya Luisa Neubauer també ha intervingut amb una petita ponència titulada Per què hauries de ser un activista climàtic?. Crescuda als noranta, una època daurada on semblava que tot era possible i res no semblava un problema. I no obstant això, v veure que la situació empitjorava ràpidament i els governs no feien gairebé res per posar-hi remei. Així doncs, finalment, va acabar veient que tenia el deure d’intervenir, i com ella molts més joves, perquè els canvis no siguin només cosmètics sinó reals i profunds. Una reacció contra el futur cap on anem però també cap a la inacció i la tristesa davant d’aquest horitzó fosc.
La recta final de la Jornada Ambiental ha començat amb una taula rodona sobre accions iniciades per joves davant d’aquesta gran crisi. Des de Greenpeace Espanya, Dani Arenas ha volgut trencar la “visió heroica” dels activistes climàtics i reivindicar totes les persones que hi ha darrere i que fan possibles les accions. Tothom pot posar el seu gra de sorra. Elisabet Manich ha explicat la gènesi de l’Assembla Ciutadana pel Clima de Barcelona i com es van organitzar per elaborar propostes per a les institucions. Maria Serra, ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima, ha explicat del deure de parlar amb tothom, d’anar a tot arreu, d’involucrar-se en el futur d’un món que haurem de viure tots. “L’ecoansietat ve de no ser dins de la sala” on es prenen les decisions i no entens què fan ni hi pots influïr. Finalment, Beatriu Garcias, d’End Fossil Occupy Barcelona, ha parlat dels moviments nascuts per convertir aquesta ecoansietat en acció directa no-violenta per enfrontar la clisi climàtica.
La cap de Comunicació de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, Laura Rahola, ha parlat del futur dels joves a Europa i que estan fent les institucions comunitàries. La realitat és la que és, ha admès, però ha apuntat que fa quatre anys que el canvi climàtic és la “prioritat absoluta” de la Comissió Europea. Això, però, dependrà de les opcions polítiques que governin al continent, i per tant cal la participació ciutadana per continuar i fins i tot accelerar la feina que s’ha posat en marxa.
La professora Teresa Sauras, de la Facultat de Biologia de la UB i delegada del rector per a la Sostenibilitat, ha presentat les conclusions de la Jornada, fent un petit resum de les intervencions, abans de la cloenda, que ha anat a càrrec del vicerector adjunt Ernest Abadal, Miguel A. Torres i Tomàs Molina.
