Els preus del gas natural estan pujant a gran velocitat, el del carbó també i s’espera que el del petroli arribi a xifres properes o superiors als 100 dòlars per barril. Això, és clar, per no parlar dels preus rècord de l’electricitat a l’estat espanyol que, de tant superar-se a ells mateixos cada dia des de fa setmanes, sembla que hagin de deixar de ser notícia per avorriment i perquè, si no hi ha una reacció ferma en contra, no cal continuar insistint-hi. El fet, però, és que som a les portes de l’hivern i, amb l’augment de la demanda energètica que s’espera, s’apropa una crisi global. A diferència de l’espanyol, hi ha governs que miren d’evitar-ne l’impacte en els consumidors, però la gravetat de l’augment del preu de l’energia pot fer-ho impossible.
Tot plegat en un moment on, a més de l’arribada de l’hivern i del rebot de la demanda després de la pandèmia, la pressió per accelerar la transició energètica és cada cop més gran i, de fet, la Cimera del Clima de l’ONU del proper mes de novembre a Glasgow (Escòcia) s’espera que sigui una de les més importants fetes fins ara. Què està passant, però, arreu del món? Si a Europa s’esperen unes factures de l’electricitat que augmenten sense aturador, a la Xina ja han començat els talls de llum intermitents i a l’Índia s’estan quedant sense carbó. L’impacte global, especialment en els qui tenen menys recursos, pot ser devastador. Tothom mira d’acumular gas natural per l’hivern, i això ha disparat el seu preu i, de retruc, el dels seus dos possibles substituts: el carbó i el petroli que, és clar, són molt més contaminants.
Tot plegat està creant una cadena que, a més, està fent pujar la inflació, que ja era un problema a l’hora de sortir de la crisi causada per la Covid-19. El sistema energètic és molt més sensible als canvis del que pugui semblar, i la variabilitat meteorològica o fins i tot problemes tècnics el poden fer saltar pels aires. En aquest cas, l’hivern passat, especialment llarg a molts indrets d’Europa, va reduir les reserves disponibles de gas natural, i l’augment de la demanda en la recuperació post-Covid ha impedit que es recuperessin. Per tant, hi ha menys gas natural i és més car. A això s’hi ha sumat una caiguda en les exportacions de gas de Rússia i un interès creixent de la Xina pel gas natural liquat. Per tot plegat, tot i que amb prou feines ha començat la tardor, els preus s’estan disparant. Haver de recórrer al petroli o al carbó, a més, tampoc no ajuda perquè, si més no a Europa, fer servir aquests combustibles implica haver de pagar més crèdits de carboni per compensar les emissions.
Tot plegat sembla una tempesta perfecta sense cap solució màgica a prop, i la situació podria anar-se repetint durant diversos hiverns, duent a una situació extraordinàriament problemàtica per a una població europea que, a molts països, és cada vegada més pobra a causa de l’augment de les desigualtats i la congelació dels salaris que hi ha hagut durant les darreres dues dècades. Una opció, potser, seria aprovar el gasoducte que duria gas natural directament de Rússia a Europa, reduint aquesta necessitat, i de fet Rússia podria augmentar la seva producció com, en els moments de crisis del preu del petroli, podia fer Aràbi Saudita. Això, però, posaria Europa en mans de Rússia. Si la situació per a la majoria de consumidors és molt preocupant, la de les grans xifres de l’economia tampoc no convida a tenir gaires esperances.
