L’anomenat ‘creixement verd’, promogut i alimentat per responsables polítics i institucionals d’arreu del món, desperta un escepticisme generalitzat entre els científics de política climàtica, especialment als països de renda alta. Aquesta és la conclusió d’un estudi liderat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), publicat a ‘Nature Sustainability’, que apunta que tot aquest suport no els ha aconseguit convèncer.
El creixement verd i els moviments alternatius
El creixement verd és un concepte generalitzat durant els darrers anys entre institucions com la Unió Europea, el Banc Mundial i l’OCDE. No obstant això, els estudis que contradiuen els seus preceptes i qüestionen que sigui possible, o fins i tot desitjable, són cada vegada més, com ho són els que apunten a altres alternatives. En concret, com mostra l’estudi, un grup cada cop més gran d’investigadors aposta per prioritzar la sostenibilitat, la justícia social i el benestar humà per davant del consum material i el creixement econòmic.
Un nou paradigma econòmic, el ‘postcreixement’, sosté que buscar el creixement econòmic infinit és incompatible amb els límits planetaris i que, per tant, calen marcs alternatius per aconseguir tant la sostenibilitat com el benestar a llarg termini. Els estudis en aquest camp s’han diversificat en diverses perspectives que podrien classificar en les que aposten pel decreixement i les que ho fan pel creixement.
Si el primer és crític amb el capitalisme i defensa reduir de manera deliberada i equitativa el consum material i les economies dels països de renda alta per aconseguir societats més sostenibles; el segon considera que el progrés no s’ha de jutjar només pel PIB, que no reflecteix el benestar de la societat, i sosté que els responsables polítics haurien de ser neutral envers el creixement econòmic, que pot ser positiu o negatiu tant per al medi ambient com per a la societat.
La postura dels investigadors depèn de la disciplina i l’origen
De l’enquesta publicada se’n desprèn que, dels 764 investigadors participants, el 73% prefereixen opcions com el creixement o el decreixement al creixement verd, per bé que l’escepticisme varia força segons el país i la disciplina de recerca dels enquestats. Així, per exemple, el 86,1% dels investigadors de la UE expressen molt d’escepticisme respecte el creixement verd mentre que els nord-americans són menys propensos a postures de decreixement que els dels altres països de l’OCDE. Per contra, més de la meitat dels investigadors de fora de l’OCDE, especialment dels BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) es van alinear amb el creixement verd.
El suport al postcreixement augmenta amb el nivell de renda i benestar dels enquestats. Aquests són els qui afirmen que, a partir de cert punt, és erroni prioritzar el PIB perquè els costos ambientals i socials poden superar els beneficis. A més, els científics socials, sense incloure els economistes, són els més escèptics respecte el creixement verd, mentre que els economistes s’hi alineen.
Una altra dada interessant és que els investigadors de política climàtica favorables al decreixement tendeixen a donar suport a la regulació directa –normes, quotes, prohibicions– mentre que els defensors del creixement verd prefereixen donar suport a les subvencions a la innovació. El professor Ivan Savin, coautor de l’estudi, apunta que val la pena “estudiar si els països presenten diferències sistèmiques en l’aplicació de les polítiques en funció del nivell de renda”.
