Arreu del món i a tots els camps de la recerca, els investigadors estan mirant de reduir la petjada de carboni de la seva recerca. En un article publicat per la revista ‘Nature’ es mostra com, en tots els camps de la ciència, hi ha qui mira de trobar la manera de minimitzar el seu impacte i, així, contribuir tan poc com puguin al canvi climàtic.
Una calculadora de la petjada de carboni de la ciència
Un exemple és el biòleg computacional Michael Inouye, de l’Institut Baker del Cor i la Diabetis de Melbourne, a Austràlia. Tot i que sempre havia estat preocupat per la seva petjada de carboni, els grans incendis que va patir el seu país el 2019 i el 2020 van obligar a tancar el seu laboratori i, alhora, el van empènyer a actuar.
El mateix 2020 va començar a col·laborar amb altres científics per calcular la seva petjada de carboni i van crear ‘Green Algorithms’, una calculadora online gratuïta per establir l’impacte climàtic de projectes d’investigació científica. L’any passat, després de calcular les emissions d’un dels seus projectes en genètica humana i dieta, el seu grup va plantar 30 arbres per compensar les emissions. Una pràctica controvertida però que, considera, és millor que res.
Exemples arreu del món
El seu, però, només és un de molts exemples. El 2019, un equip de l’Institut de Recerca en Astrofísica i Planetologia (IRAP) de Tolosa de Llenguadoc també va mesurar les emissions derivades de l’activitat de la institució: electricitat, calefacció/aire, aigua, viatges, computació… Els observatoris eren els contribuents més grans a la petjada de carboni, amb unes 4.100 tones anuals. Així doncs, estan mirant de trobar com descarbonitzar-se.
En la investigació biomèdica la situació és semblant. Els assaigs clínics, segons com estan dissenyats, poden ser molt intensius en carboni, com explica Rustam Al-Shahi, neuròleg de la Universitat d’Edimburg (Escòcia). El 2021, ell mateix va participar en un estudi proposant una estratègia per mesurar la seva petjada, una eina que està sent provada i que, a finals d’aquest any, hauria d’estar disponible. Inclourà les emissions dels edificis, els investigadors, els pacients, el personal, el transport dels materials…
Calen esforços no només científics sinó també polítics
Si bé fer servir el teletreball, com durant la pandèmia, podria contribuir a reduir les emissions, el cert és que hi ha parts del procés, com la fabricació i distribució de medicaments i placebos, que requereixen intervencions institucionals per tal que siguin més sostenibles. De fet, com apunta Pierrick Martin, astrofísic de l’IRAP, l’ajuda institucional és imprescindible ja que el que pot fer cadascú individualment és molt però té un límit i, al final, les decisions polítiques són crucials.
Així doncs, en comptes de només mesurar la petjada de carboni de la recerca científica, també caldria que les institucions comencessin a treballar seriosament per reduir-la. Un procés que hauria de començar immediatament, per diverses raons. En primer lloc, perquè qualsevol reducció d’emissions és bona i, si es fes en tot el sector global, podria ser força significativa. I en segon lloc, i més important, perquè si les institucions científiques prediquen amb l’exemple, amb l’ajuda dels polítics i legisladors, el canvi global necessari podria ser més senzill de dur a terme.
