Una vegada s’hagin analitzat les mostres, l’Ajuntament farà arribar als interessats un informe amb els resultats

!--akiadsense-->

Obrirm una aixeta a casa i surt aigua. No hem de fer res, no l’hem d’anar a buscar, no l’hem de treure de cap pou. És bona, la podem beure, hi podem cuinar i ens hi podem rentar.

Al que anomenem primer món estem tan acostumats a fer el gest d’obrir l’aixeta i que surti aigua que no sempre hi donem importància, però cal recordar que actualment, una de cada sis persones al món no hi té accés i a dues de cada cinc els falta un sanejament adequat.

És per això que hem parlat amb un dels responsable de la nostra aigua de l’aixeta per conèixer quin és el recorregut que fa i el procés que segueix per poder arribar en condicions a totes les cases de Catalunya.

D’entrada cal diferenciar, per densitat de població, dues grans zones. D’una banda l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de l’altra, la resta de Catalunya.

Mentre que a la conurbació de Barcelona l’aigua prové de la conca del Ter i del Llobregat i una petita aportació d’aquífers subterranis, a la resta del territori majoritàriament és de riu o de pou. Tot i que també, per exemple, a la Costa Brava, entre un 10% i un 20% de l’aigua de l’aixeta és de la dessaladora de Tordera.

Catalunya és un dels països d’Europa amb un percentatge més alt d’abastiment d’aigua superficial, de rius. Als països europeu majoritàriament, prové de pous perquè tenen una major estabilitat.

A l’Àrea Metropolitana de Barcelona és on s’hi concentra el 60% del consum d’aigua de tot Catalunya amb una població de prop de 3’5 milions de persones i una forta pressió industrial. I per abastar-la hi ha una xarxa de 4.700 km de canonades.

Durant tot el procés, des del lloc d’origen fins que arriba a casa, es fan controls quasi infinits. Miquel Paraira, director de Laboratori d’Aigües de Barcelona, assegura que l’aigua de l’aixeta és el producte alimentari més controlat de tots. Tant que fins i tot és l’únic que s’analitza un cop “ha sortir de la fàbrica” i abans que arribi al consumidor.

Laboratori Aigües de Barcelona
Laboratori d’Aigües de Barcelona

!--akiadsense-->

Es fa amb dos objectius. D’una banda per caractetitzar la mineralitat de l’aigua. És a dir comprovar a quin nivells estan totes les sals naturals presents, com el magnesi o el sulfats.

D’una altra per assegurar que l’aigua ha estat ben tractada. Per exemple, que no quedi clor residual o alguna olor estranya. I finalment comprovar que no hi ha contaminants químics que puguin produir problemes sobre la salut, com el plom o pesticides perquè no arribin a l’aigua final. Paraira explicava que la legislcació europea contempla una llista de 140 compostos que s’han d’analitzar i indica quins són els nivells màxims que poden tenir. Uns límits que han de permetre que amb aquestes concentracions es puguin consumir dos litres d’aigua cada dia durant 70 anys sense donar cap problema per acumulació.

Així, centrant-nos en l’àrea metropolitana, el primer dels controls és l’anàlisi del recurs d’origen: com és, si està contaminat o no i quins són els tractament que s’hauran de fer segons l’estat. L’anomenen l’aigua crua.

S’apliquen els tractaments necessaris i es torna a analitzar per comprovar que el procés és correcte i les mesures preses també.

Però si això no fos prou, en tota la distribució hi ha instal·lada una xarxa d’analitzadors continus que envien informació les 24 hores del dia els 365 dies de l’any per detectar qualsevol anomalia. Es tracta d’un sistema de gestió preventiva que la normativa encara no exigeix però a Catalunya ja funciona.

El sistema tradicional de control d’aigua que és el que encara recull la legislació, diu que s’agafin mostres, es portin al laboratori, s’analitzin i s’actui. “Però amb aquest sistema, des de que es pren la mostra i fins que es detecta algun problema l’aigua que no està en bones condicions ja ha arribat a l’usuari” explicava Paraira. I afegia “d’aquesta manera, amb la gestió preventiva, es reben els avisos de qualsevol problema potencial abans que es produeixi”.

Però una cosa és el control de l’aigua i una altra les característiques organolèptiques.

Tast d'aigua

Tast d’aigua!--akiadsense-->

!--akiadsense-->

Pel que fa a la qualitat sanitària, el responsable de Laboratori d’Aigües de Barcelona és mostra molt contundent i recorda que “la qualitat sanitària de l’aigua a tot Catalunya és la mateixa, a tot arreu. Però una cosa és la qualitat i una altra és el gust. I aquest no és el mateix a Barcelona que a Puigcerdà, per exemple”.

En concret a l’àrea metropolitana de Barcelona en funció d’on prové l’aigua té un gust o un altre i això és perquè depèn de les característiques geològiques del terreny per on passa el recurs. No és el mateix l’aigua de la conca del Ter que és més calcàrea que la de conca del Llobregat que és més salina.

I diversos estudis apunten a que a la majoria dels consumidors els agrada més l’aigua més bicarbonatada i càlcica i no tant amb sodi i clorur.

De tota manera Paraira recorda que a Aigües de Barcelona una altra de les mesures que es fan servir per analitzar l’aigua des de tots els punts de vista són els tastos.

Un grup d’experts tastadors comparen l’aigua de l’aixeta de diferents llocs i també aigua envasada i la de Catalunya compleix totes les espectatives que s’esperen d’un líquid com aquest.

Per Paraira, “hi ha una certa suggestió sobre el mal gust de l’aigua de l’aixeta, de la mateixa manera que també n’hi ha sobre el bon gust de l’aigua envasada”.

Nou comentari